Arxiu del mes: març 2011

Hal 9000 s’ha fet l’amo de Fukushima

dilluns, 28/03/2011

P1150566.JPG

 

__________________________________

El lobby nuclear ha aconseguit un gran èxit controlant la major part de la informació i la opinió pública catalana. Ens han fet creure que l’energia nuclear és imprescindible –només representa el 3% de les fonts d’energia al món– i que a més té un risc lògic atenent que “no existeix el risc zero” i que, a més, si vols risc zero hauràs de pagar més.

Hi ha dues raons fonamentals per estar-hi en contra: la primera és en relació amb el poder i l’altra sobre els límits a les innovacions tecnològiques.

Que tenen a veure el poder i les nuclears? Tot, de fet l’energia nuclear només la defensen les entitats financeres ja que és una colossal operació financera avalada pels estats. És una operació econòmicament ruïnosa, per aquesta raó cap elèctrica no demana construir-ne una. I té risc financer zero.

L’objecció fonamental és que l’energia nuclear significa una enorme concentració de poder en energia en molt poques mans. I si el poder en energia està en poques mans vol dir que la concentració de poder augmenta i amb això es dificulta la possibilitat de control democràtic de les decisions públiques i del poder. De fet, és el que podem comprovar aquests dies. Tothom està en contra de l’energia nuclear, a la gent li preocupa la salut dels seus fills i néts, i una minoria vol prendre decisions favorables a tal energia. Com més concentració de poder, menys democràcia. De fet, és la raó de la crisi i de les ineficaces sortides a la crisi.

La segona raó de la negativa a acceptar com a raonable l’energia nuclear té a veure amb els límits a les innovacions tecnològiques. Els humans estem creant uns artefactes que escapen del nostre control. Aquests dies estem veient com en un gran país del primer món, a l’indret de Fukushima, unes centrals nuclears han escapat del control dels científics. M’agradaria veure una autocrítica d’aquests científics tan savis que ara s’exclamen que hi ha terratrèmols més importants del que ells havien calculat. Si no s’haguessin cregut tan omnipotents ara no tindríem un problema. I el problema que tenim és que, al Discovery 1, l’ordinador Hal 9000 s’ha fet l’amo dels seus destins.

Tothom lloa els pobres japonesos per l’ordre, el capteniment, la disciplina i el silenci amb què actuen. Dec ser l’únic terrícola que no ho veu així. Més val que els japonesos escridassin, jutgin i després tanquin a la presó els tècnics de la nuclear i els dels organismes reguladors de l’energia nuclear que sempre son científics favorables. Ni dissimulen aparentar ser independents.

Si la tecnologia s’acaba escapant del control dels humans anirem encaminats al desastre. Hi ha espavilats que diuen que això ha passat sempre, és veritat; el problema d’ara és que les tecnologies son tan potents que si peten poden crear un petit problema per al sistema solar, la desaparició de la humanitat. Potser ens ho mereixem per idiotes i per tenir massa respecte a enginyers, químics i físics embogits.

 

Fem l’autocrítica de l’exconseller Ernest Maragall

dimarts , 22/03/2011

 

P1160518.JPG  _________________________________________________

Llegeixo aquests darers dies tota mena de declaracions d’Ernest Maragall pontificant. Ernest Maragall  és d’una generació que es caracteritza per la seva manca de sentit autocrític, per tant –com deien els estalinistes– li farem una autocrítica.

El tripartit ha fet moltes coses bé, però sense cap mena d’agosarament, cosa que ha provocat una desmobilització important.

Si hom vol galvanitzar els propis sectors que representa hauria de plantejar algunes batalles en el terreny de joc que més li convingui. És evident que no es pot fer tot alhora, però si tres o quatre batalles. Per exemple, s’hauria pogut ser valent i acabar amb la concertació d’escoles d’elit. Treure la concertació a 10 o 12 escoles d’elit hauria estat bé, més encara quan en algunes d’aquests es separa els infants per raó de sexe.

Tampoc entenc com un conseller d’un govern de coalició pacti amb l’oposició abans de pactar amb els que donen suport al govern. És d’una excentricitat increïble. En qualsevol govern seria fulminantment cessat.

Tampoc entenc que en set anys no s’hagi fet res per repartir els alumnes immigrats per les escoles privades amb subvencions públiques. No pot ser que l’escola pública encara aculli al 80% de l’alumnat immigrat.

És molt fàcil ser dòcils amb els poderosos i, en canvi, generar cinc vagues dels mestres. Cal recordar que el dels mestres és un col·lectiu escorat a l’esquerra.

L’actitud del conseller Maragall no és explicable des de la raó. No s’atreveix amb els poderosos, pacta amb l’oposició i no amb els seus, i munta cinc vagues d’un sector que vota majoritàriament als partits que donen suport al seu govern. Això no se’n diu governar, això va ser un suïcidi.

 

La mentida de la revolució digital, tornem a pujar als arbres

dilluns, 14/03/2011

P1190537.JPG

___________________

Deixeu que intenti donar la meva opinió en aquest córner del diari: l’única revolució real és la neolítica, després hem canviat poc. En aquell moment van abandonar el nomadisme, van domesticar animals i plantes, van aparèixer els excedents i amb ells la lluita pel poder –per controlar els excedents– i va néixer la religió per crear una superestructura que legitimés el poder a partir de l’anunci de la por. Totes les altres revolucions l’únic que han anat fent és perfeccionar l’invent d’aquella gent i només són eslògans o arguments inventats per treure’n algun benefici.

De revolucions, n’hi ha hagut moltes; ara bé, que signifiquin un canvi en positiu per a la majoria del poble, ben poques. Es va inventar la revolució industrial i van posar a treballar els nens i nenes des dels cinc anys dia i nit. Fins i tot els feien fer les feines més arriscades on morien aixafats per les màquines, no és cap exageració.

Ara, amb la revolució digital, acomiaden a tothom amb una febre enfollida dels mercats que pretenen tenir consumidors sense sous. La quadratura del cercle. El resultat és molta riquesa i molts aturats i encara més pobres.

Amb la propera revolució, la revolució del coneixement, ja no hi haurà ni escola i tothom tornarà a ser analfabet.

Si no aturem aquesta disbauxa, a banda que es deixaran de publicar diaris i amb ells s’acabarà la civilització, haurem de tornar a viure a les coves o potser no ens quedarà altre remei que tornar a pujar als arbres.

L’autèntica revolució va ser l’elèctrica

dimarts , 8/03/2011

cel999.jpg

_________________

No entenc la quantitat d’articles i llibres sobre l’ús de les noves tecnologies, ara ja parlem de la política 2.0, de la comunicació 2.0, dels diaris 2.0, dels entorns digitals, etc. Com a historiador, he estat mirant si aquest fenomen s’havia plantejat mai en el passat. I, efectivament, puc demostrar que excepte uns sonats que creien que l’electricitat portaria al socialisme –no us ho creureu però es cert– la major part de la gent no va fer cap referència als canvis que provocaria l’electricitat en la comunicació als diaris, la immediatesa, etc. Tot i que l’electricitat va ser un invent molt més transformador i revolucionari que cap de les actuals tecnologies i usos.

De fet, hi ha un abans i un després de l’electricitat, quan es van electrificar les ciutats i els pobles va canviar tot. D’entrada van canviar totalment els horaris i, ja se sap, qui controla els horaris controla la mentalitat de la gent, com ens ha explicat a bastament Salvador Cardús. Fins aquell moment tothom, rics i pobres, podien fer activitats durant les hores de sol, després era quasi impossible fer res. Amb l’electricitat, a partir d’aquell moment hi va haver gent que va haver de treballar a la nit.

Tot va empitjorar: es va mecanitzar la indústria i durant tres generacions la gent va viure pitjor. Però almenys ningú es va dedicar a fer poemes als electrons, ni conferències tipus Vil Gueits alliçonant el món, mentre de passada predica contra l’escola pública, per cert.

Que es una contradicció dir tot això i participar en un bloc en l’entorn 2.0 d’un diari? És clar. La perfecció és feixista i jo sóc imperfecte com no paren, d’altra banda, d’assenyalar els que fan comentaris al meu bloc.

Que torni el general Ludd

dijous, 3/03/2011

soldat4.jpg

______________________

Hi ha massa coses òbvies que no funcionen i arribarà un moment que, si continuen pel mateix camí, ens acabarem emprenyant molt. Però molt, molt.

E. P. Thompson explica que hi havia una parella d’anglesos progressistes, els Hammond, que, mentre van viure, replicaren massa sovint les crítiques amb un cortès silenci però, com Thompson, jo no sóc tan cortès, estic indignadíssim i, de moment, no m’he mort.

Els patrons al llarg del temps han argüit les mateixes mentides, per exemple a inicis del segle XIX es deia que la reducció de sous en la manufactura de la llana “seria una benedicció nacional i una millora”. El mateix que fa poc predicava British Airways als seus 30.000 treballadors. No hi feia res que qui ho deia, Willie Walsh, cobri 864.000 euros l’any.

Potser al cap d’una, dues o tres generacions se’n veuran els beneficis socials; mentrestant molta gent hi pot perdre no solament el seu nivell de benestar sinó, fins i tot, la vida. Amb la revolució industrial els nens van començar a treballar ja als 6 anys, des de les cinc del matí a les nou del vespre.

Els mals són quasi sempre els mateixos i està bé veure com la reacció del poble davant tanta immoralitat sempre és molt aclaridora, els nostres ancestres ens ensenyen el camí que cal seguir. Tot està inventat, ho està la tradició del diner, l’explotació i la mentida, però també la de la consciència d’explotat, la capacitat crítica i la proposta de solució.

Un oficial del cotó de Manchester criticava els patrons l’any 1818: “Estos males que se infligen a los hombres han surgido de aquel terrible monopolio que existe en aquellos distritos, en donde la riqueza y el poder están en manos de unos pocos, que, con la arrogancia en sus corazones, se creen los señores del universo”. Senyors de l’univers: Botín, Corscóstegui, Pizarro, Taguas, El Pocero de Seseña o els directius de les principals empreses financeres americanes.

Ja l’any 1817 hi havia gent que deia que si es treballessin menys hores hi hauria feina per a tots. En fi, una de les conclusions de la primera onada de la revolució industrial és que la gent pot arribar a consumir més productes però ser menys feliç i menys lliure.

I sobretot que no existeix una línia prefixada ascendent pel que fa al progrés de la humanitat en el sentit de la millora de les condicions de vida i culturals de la societat, sinó que hom pot tornar enrere i passar de cobrar 30 xílings la setmana a 4 o 5. Potser el progrés científic pot acabar creant noves màquines i nous sistemes de producció més efectius, però no necessàriament la gent viurà millor. Viurà millor la gent si el poble és capaç d’apropiar-se d’una bona part d’aquesta riquesa en pugna amb els beneficis del capital, i per a aquesta lluita és necessari tenir sindicats forts, molt forts, i una esquerra forta, molt forta. El que ha passat en aquests anys és que els beneficis del capital han augmentat mentre que les rendes del treball s’han reduït; el resultat és que molts multimilionaris, no sabent en què invertir els diners, s’han inventat tota mena de productes qui ni ells mateixos entenen. Tot plegat és una història molt coneguda.