Que torni el general Ludd

soldat4.jpg

______________________

Hi ha massa coses òbvies que no funcionen i arribarà un moment que, si continuen pel mateix camí, ens acabarem emprenyant molt. Però molt, molt.

E. P. Thompson explica que hi havia una parella d’anglesos progressistes, els Hammond, que, mentre van viure, replicaren massa sovint les crítiques amb un cortès silenci però, com Thompson, jo no sóc tan cortès, estic indignadíssim i, de moment, no m’he mort.

Els patrons al llarg del temps han argüit les mateixes mentides, per exemple a inicis del segle XIX es deia que la reducció de sous en la manufactura de la llana “seria una benedicció nacional i una millora”. El mateix que fa poc predicava British Airways als seus 30.000 treballadors. No hi feia res que qui ho deia, Willie Walsh, cobri 864.000 euros l’any.

Potser al cap d’una, dues o tres generacions se’n veuran els beneficis socials; mentrestant molta gent hi pot perdre no solament el seu nivell de benestar sinó, fins i tot, la vida. Amb la revolució industrial els nens van començar a treballar ja als 6 anys, des de les cinc del matí a les nou del vespre.

Els mals són quasi sempre els mateixos i està bé veure com la reacció del poble davant tanta immoralitat sempre és molt aclaridora, els nostres ancestres ens ensenyen el camí que cal seguir. Tot està inventat, ho està la tradició del diner, l’explotació i la mentida, però també la de la consciència d’explotat, la capacitat crítica i la proposta de solució.

Un oficial del cotó de Manchester criticava els patrons l’any 1818: “Estos males que se infligen a los hombres han surgido de aquel terrible monopolio que existe en aquellos distritos, en donde la riqueza y el poder están en manos de unos pocos, que, con la arrogancia en sus corazones, se creen los señores del universo”. Senyors de l’univers: Botín, Corscóstegui, Pizarro, Taguas, El Pocero de Seseña o els directius de les principals empreses financeres americanes.

Ja l’any 1817 hi havia gent que deia que si es treballessin menys hores hi hauria feina per a tots. En fi, una de les conclusions de la primera onada de la revolució industrial és que la gent pot arribar a consumir més productes però ser menys feliç i menys lliure.

I sobretot que no existeix una línia prefixada ascendent pel que fa al progrés de la humanitat en el sentit de la millora de les condicions de vida i culturals de la societat, sinó que hom pot tornar enrere i passar de cobrar 30 xílings la setmana a 4 o 5. Potser el progrés científic pot acabar creant noves màquines i nous sistemes de producció més efectius, però no necessàriament la gent viurà millor. Viurà millor la gent si el poble és capaç d’apropiar-se d’una bona part d’aquesta riquesa en pugna amb els beneficis del capital, i per a aquesta lluita és necessari tenir sindicats forts, molt forts, i una esquerra forta, molt forta. El que ha passat en aquests anys és que els beneficis del capital han augmentat mentre que les rendes del treball s’han reduït; el resultat és que molts multimilionaris, no sabent en què invertir els diners, s’han inventat tota mena de productes qui ni ells mateixos entenen. Tot plegat és una història molt coneguda.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús