Arxiu del mes: maig 2011

No et castiguis més, Monzó!

dimarts , 31/05/2011

vaq5.jpg

Quim Monzó ha comès un article a La Vanguardia contra els acampats a la plaça de Catalunya. Hi ha persones que sempre pontifiquen, però hi ha persones que pontifiquen una cosa i al cap d’un temps tot el contrari. És a dir, diuen una cosa i la contrària i en ambdós casos estan equivocats, que ja és difícil; el resultat és que mai l’encerten.

En aquest article fa burla de manera facileta i demagògica contra els nois de les acampades. El recurs és vell i massa fàcil: agafes uns eslògans, pancartes o frases d’una persona que passa per allí (quan no t’ho inventes, que la realitat no t’espatlli una mala columna) i així eleves a categoria l’anècdota més ridícula.

Però per què Quim Monzó critica tant els acampats? La resposta no és fàcil. De fet, és una autocrítica. De jove, Quim Monzó era una persona d’extrema esquerra. Era una peça clau en la revista llibertària Ajoblanco, la revista dels hippys del seu moment. El seu director Pepe Ribas defineix Monzó com un “disparate explosivo devoto de la gamberrada experimental y de todos los ismos, especialmente de los prochinos”. Quins temps aquells, on fins i tot Federico Jiménez Losantos anava de viatge a la Xina de Mao! En aquesta revista havia col·laborat també Luis Racionero, on exposava la curiosa teoria que la realitat que crea la LSD és més real que la realitat de veritat.

De fet, Monzó ha passat de ser un revolucionari a ser el gran defensor públic de La Vanguardia. Aquests canvis tan dràstics, amics, es paguen cars. Penso que potser aquesta mutació tan intensa es deu als efectes col·laterals del consum de substàncies lisèrgiques que alteren la consciència; si no, un no escriu un article com aquest.

Els acampats han encertat aquesta vegada la iniciativa, s’han cuidat molt de no donar motius a l’escarni –per exemple, la seva actitud envers l’alcohol denota una gran maduresa política que, per exemple, la meva generació no vam tenir amb les drogues. Però no sé per què el Quim pretén burlar-se d’aquells que volen criticar els rics i els especuladors financers. Joseph Stiglitz va fer un article dient que la solució a la crisi passava per empresonar els dirigents dels bancs: “O enviem els banquers a la presó o l’economia no es recuperarà”. I aquest senyor, a banda de premi Nobel d’economia, va ser vicepresident del Banc Mundial.

Per mi els acampats són importants almenys per dues raons: la primera, per posar en primer pla els culpables de la crisi i, en segon lloc, com a punt de partida de la presa de consciència dels joves. Si els joves no participen de la política, la política els bandejarà uns quants anys més. No hi ha dreceres individuals.

Els mitjans de comunicació haurien, però, de reflexionar si és compatible posar-se a favor d’una gent que critica amb raó el sistema econòmic quan a la secció d’economia només donen receptes neoliberals.

Quim, no cal que et facis una autocrítica tan dura, sabem que de jove et vas equivocar molt, però no cal que et flagel·lis tant i deixa els joves que facin el seu camí. Segur que seran molt més intel·ligents que en vas ser tu. No és gaire difícil.

 

Elogi dels tripartits

dilluns, 30/05/2011

 

 

onada4.jpg

 

Joan B. Culla, un dels millors historiadors del país, a l’article “Es col·lapsa una fórmula equivocada fa una crítica als tripartits tant en l’esfera nacional com en la municipal. Explica que ha estat una fórmula de govern equivocada que a més ha portat al desastre a dos dels tres partits que el formaven: PSC i ERC. Segons ell, es pretenia “bandejar la polaritat Catalunya-Espanya i organitzar la política del Principat al voltant de l’eix esquerres-dretes”.

si voleu llegir més

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Elogi-dels-tripartits_0_490151025.html

 

La immediatesa, vaja ximpleria!

dimarts , 24/05/2011

P1150348.JPG

_________________________________________________

S’argumenta que les noves tecnologies han aconseguit una cosa molt bona: la immediatesa. Es diu, per tant, que és una gran conquesta i una cosa molt bona tenir notícies a l’instant i poder enviar les cartes a l’instant. Sempre tot a l’instant, és bo? Per què?

Normalment hom consideraria que aquell que vol les coses ara, ja!, és un boig, que té una mentalitat infantil o que és una persona que necessita tractament especialitzat.

En canvi, ara tothom creu que és bo que sapiguem les coses immediatament i que les transmetem immediatament. No em digueu que no heu rebut desenes de mails que en rebre’ls heu pensat: si aquest paio s’ho hagués pensat un minut, no l’hauria enviat. La immediatesa és una font constant de conflictes derivats de mails enviats sense pensar.

Sembla molt positiu tenir una notícia a l’instant encara que sigui mentida: per exemple, a les eleccions presidencials dels EUA de l’any 2000 entre Gore i Bush els diaris van canviar de portada deu vegades aquella nit pendents del recompte trampós de Florida.

Volem les notícies contrastades o les volem ràpides; si pretenem fer totes dues coses mentim.

Comunicar-nos sense reflexió és producte d’una patologia: una fugida endavant. Hem creat una societat malaltissa i en fem bandera per dissimular.

M’agradaria donar un consell al director del diari Ara, Carles Capdevila: tranquil·litat. L’única notícia important va ser la revolució neolítica quan no hi havia diaris –que sapiguem– i més modernament la de la revolució francesa i quan tampoc no existia el diari Ara. Les altres notícies són pura invenció contra l’avorriment. Henry David Thoreau, un avançat als temps, escrivia al segle XIX que “en lo que atañe a Inglaterra, el último retazo noticioso con cierta sustancia venido de esta parte fue la revolución de 1649” (amb l’execució de Carles I d’Anglaterra). De fet, ell creia que ni la revolució francesa va ser una autèntica notícia: “nada nuevo ocurre en el extranjero, incluida una revolución francesa”.1

 

Algú creu sincerament que saber les coses una mica abans canvia res de res? Algú creu que rebre o enviar una carta immediatament canvia alguna cosa? La gent està angoixada i en comptes d’aturar-se i reflexionar sobre les causes de la seva angoixa intenta de manera compulsiva que tothom estigui angoixat.

Som el mateix home de les cavernes i em pregunto si hem evolucionat gaire; cada dia que passa estic més convençut que Darwin tenia raó però a la inversa. Aviat tornarem a caminar de quatre potes i tornarem a pujar als arbres.

 

1 Henry David Thoreau: Walden. Del deber de la desobediencia civil. Parsifal Ediciones, Barcelona, 2001, p. 93.

El llibre s’acaba gràcies a Internet, que bé!

dimecres, 18/05/2011

_______________________________________________

tros3.jpg

 

El libre s’acaba, molta gent n’està contenta. No entenc l’alegria de la gent. D’entrada cal dir que cada vegada s’editen pitjor els llibres.

M’expliquen que les editorials fan subhastes inverses per a les traduccions, és a dir, les acaben adjudicant a qui diu que ho farà més barat. La gent bona i reconeguda n’han quedat al marge. A més els llibres no es corregeixen convenient, no es repassen i s’imprimeixen ràpid i sense control. Per si fos poc, s’han anat establint criteris editorials estranys, per exemple, posar les notes al final del llibre en comptes de col·locar-les a peu de pàgina. Per justificar-se diuen que la gent no llegeix llibres amb notes. Quina ximpleria! Això se’n diu projecció, és a dir, posar en boca d’altres el que fan els dirigents de les editorials, no llegir mai res. Si llegissin sabrien que qui compra un llibre d’història precisament demana les notes i les vol a peu de pàgina. Diuen, a més, que si ho fan així és més car. És increïble que quan els llibres es feien a mà es fessin bé i ara, amb els mitjans que hi ha, es facin malament. Pel que es veu hi ha dirigents editorials que creuen que la gent comprem llibres pel preu. Increïble. O sigui que si vull comprar un llibre de Josep Fontana o JavierMarías i veig que és molt car, m’acabaré enduent un llibre baratet de Sala Martín o Joaquín Estefania.

Diuen que la gent llegeix per Internet. Fals. La gent el que fa per Internet és veure porno o cotxes i motos. Tothom sap que llegir més de tres pàgines per Internet és impossible. De fet, un amic molt esquerranós em va dir que fins i tot en aquests ambients cada vegada és més difícil que es llegeixin llibres. Més de tres pàgines la gent es cansa. Per aquesta raó s’ha fet tan famós el llibre Indigneu-vos d’Stéphane Hessel, perquè és curt, molt curt.

Abans cremaven biblioteques, ara ja no caldrà, n’hi haurà moltes plenes de llibres però no hi anirà ningú. Es tracta de la victòria final de la dictadura de la mentida i la ignorància.