Arxiu del mes: abril 2013

Neoliberalisme català, un oximoron Per un estat català socialista (3)

dilluns, 22/04/2013

 

vermell3.jpg

Javier Marías escrivia fa uns anys que vivim uns temps on recordar una cosa de fa més de quinze dies és de mala educació.

Quin és el model de país que volen els que ara ens manen aquí? Volien “‘irlanditzar” Catalunya, vés per on! Anem a la famosa conferència “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: El catalanisme, energia i esperança per a un país millor” del 20 de novembre de 2007. Es diuen coses com aquesta:

“Irlanda i Finlàndia són països relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència, més que no pas Catalunya. Fa només 20 anys hauria estat impossible posar aquests dos exemples; avui se’n parla, i molt.”

Sort que també se cita Finlàndia. O aquesta altra:

“La proposta és aquesta: Jo m’arrisco a fer-ne una, al voltant d’una idea central (…) deixem que progressivament el ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda. (…) En definitiva, aquest canvi que proposo comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé.”

 

És a dir, el principi neoliberal del xec escolar, sanitari, etc. És a dir, l’Estat garanteix una part i de la resta ja t’espavilaràs. I una amenaça:

“Radical ha de ser també en la denúncia dels abusos que pateix.”

 

D’aquí ve que, quan van poder, van fer inspeccions a tots els perceptors de pirmis de Catalunya durant un mes d’agost. Aquestes mateixes idees porten d’altres a fer 150.000 inspeccions als perceptors de subsidis d’atur –miserables!– i, en canvi, a les 650 persones enxampades amb diner negre a Suïssa se’ls envia una amable carta. Quina barra! Emilio Botín, ell sol, va pagar “voluntàriament” sense cap inspecció l’equivalent a tots els pirmis catalans d’un any

Però si voleu més precisions anem a veure què deia David Madí al llibre Democràcia a sang freda. Així s’entén millor això del model irlandès. Madí ens explica que en aquest país l’impost de societats és del 12%, l’equivalent de la Seguretat Social el 5%, l’impost de la renda i l’IVA es redueixen a la mínima expressió. Proposa eliminar a Catalunya “unes quantes figures impositives anacròniques i immorals, com són l’impost de successions i el de patrimoni”. Vol situar l’impost de societats en el 20% en un primer estadi i rebaixar l’IVA i “l’impost sobre la renda un 30% i aconseguir un marc fiscal simplificat que ens situï en els nivells fiscals més baixos d’Europa”. Per si no hagués quedat clar, proposa que: “Catalunya ha d’adoptar, en un període d’una dècada, una estratègia de xoc fiscal”. Collons! És la proposta econòmica més neoliberal que he sentit mai a l’Estat espanyol, ni els més agosarats del PP s’han atrevir a tant.

Ara David Madí és el president del Consell Assessor d’Endesa, aquesta empresa que tant ha fet per la nació catalana. D’una empresa, o una part d’ella com FECSA, que se la va apropiar en un jutjat de Reus en 24 hores un home com Juan March, què se’n pot esperar?

Confirmo als llibres de memòries de Jordi Pujol que, efectivament, abans el model de CiU era Suècia. Anem enrere.

On és la burgesia catalana? Per un estat català socialista (2)

diumenge, 14/04/2013

 

setc18.jpg

           El proper estat català s’ha de posicionar clarament contra aquesta mena de globalització tramposa: “La globalització. Ah, sí… una meravellosa excusa per a moltes coses”, ens diu al llibre Antiglobalització el francès R. M. Solow.

Estem assistint al setè any de crisi del totxo i al cinquè de la crisi provocada pels banquers, potser que en comencem a extreure algunes conclusions. Quan Karl Marx i Friedrich Engels van escriure el Manifest comunista van dir: “El poder modern de l’Estat no és més que un comitè que administra els afers a tota la classe burgesa”. Ara els afers de la burgesia ja no els administra l’Estat, la burgesia s’està proletaritzant i els estats ja no pinten res, l’autèntic nucli de poder que administra els interessos són els ludòpates hiperrics del casino global, un 1% de la població. Té un Comitè Central format per uns presumptes senyors del BCE, l’FMI, el BM, Goldman Sachs, Standard and Poor’s, etc. Ens manen els bàrbars només interessats en beneficis a curt termini i que voldrien un món on es poguessin fer negocis sense gent.

A més, els catalans hi tenim un problema afegit. L’exconseller de Cultura de la Generalitat Josep Manuel Tresserres, un dels polítics més brillants i desaprofitats del país, deia que les classes dirigents catalanes desapareixen amb la globalització i que, per tant, cal que les classes populars ocupin el lloc del que ha abdicat, com sempre, la burgesia catalana.

Per un estat català socialista (1)

dilluns, 8/04/2013

P1190872.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Universitat de Vic em va invitar a una reflexió en veu alta. Es tractava d’una taula, on també participava Salvador Cardús, sobre “quin país volem construir”. Això em va obligar a pensar-hi una mica i aquí van unes pinzellades de quin país m’agradaria tenir.

En primer lloc, com a bon republicà federal, m’agradaria tenir un estat català federat a Espanya, a Ibèria o a Europa. Ni més ni menys com Francesc Pi i Margall o Narcís Roca Farreras. Si no ho volen els espanyols, ens federem a Europa, i si els europeus no posen a la presó uns quants dels seus dirigents com Mario Draghi, doncs ens federem només a l’ONU.

Hi ha una frase que ha fet fortuna i que, en canvi, trobo del tot desafortunada: “Si no hi ha federalistes a l’altra banda, amb qui ens federem?” Podríem dir: “Si no hi ha independentistes a l’altra banda, amb el suport de quins espanyols ens independitzem?” Creure que la independència és més fàcil que un pacte federal és d’una ingenuïtat sideral. Igualment, creure que fins que no tinguem federalistes a l’altra banda no podrem tenir un estat català federat és igualment ingenu, i pretendre una reforma de la Constitució és literalment surrealista. Per tant, el meu punt de vista depèn del dia de la setmana, què voleu que us digui, tinc contradiccions i dubtes, molts dubtes sobre el que cal fer. Dilluns, dimecres i divendres sóc federalista; dimarts i dijous sóc independentista i els cap de setmana descanso.

El federalisme no és equidistant entre l’unionisme i l’independentisme, parteixen de la mateixa arrel: el republicanisme federal de Pi i Margall i de Josep Narcís Roca Farreras. Independentisme i federalisme s’oposen igualment a la dreta i el neofeixisme.

Per tant, més enllà de les politiqueries habituals encara és necessària aquella aliança que fa més de cent anys plantejava Francesc Pi i Margall, una aliança de catalanistes (Lliga) amb federals, que ara en diríem entre federalistes republicans i independentistes.