Arxiu del mes: juny 2013

Un país lliure amb remences? (Per un estat català socialista (9))

dilluns, 17/06/2013

P1280133.JPG

 

_____________________________________________________________________

Els remences eren els nostres pagesos catalans sotmesos a la semiesclavitud, la part més coneguda eren els anomenats mals usos. Amb la sentencia de Guadalupe de 1486 de Ferran II cara als 18 síndics del sindicat remença.

Fem un salt en el temps, els primers mals símptomes de que les relacions laborals canviaven cap a pitjor va ser un canvi imperceptible, a les empreses en comptes de departaments de personal, van començar a fer a departaments de recursos humans. Els treballadors se’ls desposseïa de la seva condició d’humans a reduir-los a la condició d’un recurs. Com l’electricitat o les matèries primeres. Les escoles de negocis hi tenen una gran part de responsabilitat en pensar només en l’afany de lucre de les empreses i de girar-se d’esquenes a les repercussions socials d’aquesta mena de mentalitat psicopàtica.

Després es va anar imposant la idea de fer “reformes estructurals” en l’àmbit laboral, eufemisme que volia dir prohibir la negociació col·lectiva. La idea era que calia imposar una dictadura per tal de dictar un seguit de reformes laborals que una democràcia no suportaria. Aquest és el rerefons intel·lectual de les idees que van acabar amb Salvador Allende i van fer possible la dictadura de Pinochet a Xile als anys setanta.

De fet no fa tant es va descobrir una trama a Mataró on treballadors xinesos dormien en els mateixos tallers, treballaven 80 hores i cobraven 300 euros al mes per les grans multinacionals del sector tèxtil. Tothom es va esglaiar.

Ara ja no tenen aturador, ara volen que treballem com xinesos. No és conya. I ho diuen. Gómez-Navarrova ser President del Consejo Superior de Cámaras de Comercio i socialista no practicant va dir: “Hay que convencer a los sindicatos de que deben dejar de proteger a los vagos.” I “los chinos mantienen abiertos sus establecimientos casi las 24 horas; nosotros nos hemos vuelto muy cómodos y no estamos dispuestos a hacer más horas de las establecidas”.

En la darrera reforma laboral l’acomiadament procedent pot ser per manques d’assistència al treball, justificades però intermitents, que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos. Per exemple no queda clar si una radioteràpia pot ser motiu d’acomiadament procedent. El que sí és cert és que dues grips d’una setmana de llit en dos mesos poden ser baixa segura i motiu d’acomiadament procedent.

Richard Sennett ens diu que “Ningú creu que serà recompensat si fa be la feina “ i que

“La competència pura i dura pot impedir el bon treball y deprimir als treballadors”, de fet a France Telecom s’han suïcidat 24 treballadors.

Potser que la nova constitució catalana pel que fa als drets dels treballadors li encarreguem un esborrany a Sennett i no a un individu d’ESADE o pitjor encara a Sala Martin. Esclarir quina mena de relacions laborals tindrem el dia després també pot ser un bon element per decantar-nos o no, a molts cap a la independència.

Immigració en la nova constitució catalana (Per un estat català socialista (8))

dijous, 6/06/2013

coses.jpg

 

Quan molta gent està pensant en processos constituents, potser que ens comencem a plantejar quin país volem des del punt de vista de les persones que el componen. Pregunto, qui va escriure això?: “Molts estrangers vénen a Catalunya i s’hi queden a viure, però no sempre per treballar”. Ostres! O això altre: “Com a conseqüència del fort allau immigratori (…), hem reculat” o “cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. Catalunya tampoc. Quan la llera d’un riu es desborda, no se’n pot esperar res de bo (…). Sense projecte comú, els catalans ens podríem acabar sentint forasters dins de casa nostra”. Reflexioneu una estona sobre qui pot ser. És d’Artur Mas, en la seva conferencia “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’” de 20 de novembre de l’any 2007. Va ser l’època aquella de criticar el bonisme.

Ara penseu qui va dir això: “Me preocupa que haya muchos ‘Mohameds’ que no se integren y que no respeten los valores del país”. El catòlic, però segurament poc caritatiu, Josep Antoni Duran i Lleida. I una tercera ressenya, aquesta de Jordi Graupera: “Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana (…). El PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…). Per això s’adulava el folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic” .

I la Catalunya com a terra de pas i de gresol de cultures, on queda? Es va començar a criticar el bonisme, es van fer malistes i al final s’està a la ratlla del racisme.

M’agradaria que en la propera constitució catalana es plantegés la integració dels immigrants com una relació dialèctica, és a dir, un concepte integració però amb aportació i canvi. La integració comporta en el metall preexistent una transformació paral·lela a l’aportació.

Això ho van escriure savis com Jaume Vicenç Vives: “Un poble de marca de frontera de passadís”. Pierre Vilar: “Mestissatge és ben bé la característica més clara del poblament català”. Més recentment, Josep Fontana i altres donen peu a la idea que és català qui viu i treballa a Catalunya, popularitzada per Francesc Candel a Els altres catalans. Cal recordar que Jordi Pujol publica l’any 1964 a Serra d’Or un elogiós article del llibre de Francesc Candel on prefigura el que seran la seves polítiques posteriors.

Aquí no demanem un color de pell, ni tenir vuit cognoms catalans, ni 3000 anys d’estada; aquí demanem empadronar-se, viure en una ciutat catalana i prou. Fins ara ha anat així en la famosa frase “és català qui viu i treballa a Catalunya”. I ha anat força bé. Què dirà la nova constitució de Catalunya? A Estònia i a Letònia hi ha un 30% de ciutadans que diuen que són russos, porten 500 anys allí i no tenen drets, són ciutadans de segona categoria.

Alerta, amics indepes, hi ha molta gent a Catalunya que veu la independència com una amenaça. No és el meu cas, però caldrà fer aclariments precisos i no utilitzar determinades expressions si no volem trencar el país. Amb frases com les que he posat a l’inici anirem pel pedregar.