Immigració en la nova constitució catalana (Per un estat català socialista (8))

coses.jpg

 

Quan molta gent està pensant en processos constituents, potser que ens comencem a plantejar quin país volem des del punt de vista de les persones que el componen. Pregunto, qui va escriure això?: “Molts estrangers vénen a Catalunya i s’hi queden a viure, però no sempre per treballar”. Ostres! O això altre: “Com a conseqüència del fort allau immigratori (…), hem reculat” o “cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. Catalunya tampoc. Quan la llera d’un riu es desborda, no se’n pot esperar res de bo (…). Sense projecte comú, els catalans ens podríem acabar sentint forasters dins de casa nostra”. Reflexioneu una estona sobre qui pot ser. És d’Artur Mas, en la seva conferencia “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’” de 20 de novembre de l’any 2007. Va ser l’època aquella de criticar el bonisme.

Ara penseu qui va dir això: “Me preocupa que haya muchos ‘Mohameds’ que no se integren y que no respeten los valores del país”. El catòlic, però segurament poc caritatiu, Josep Antoni Duran i Lleida. I una tercera ressenya, aquesta de Jordi Graupera: “Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana (…). El PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…). Per això s’adulava el folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic” .

I la Catalunya com a terra de pas i de gresol de cultures, on queda? Es va començar a criticar el bonisme, es van fer malistes i al final s’està a la ratlla del racisme.

M’agradaria que en la propera constitució catalana es plantegés la integració dels immigrants com una relació dialèctica, és a dir, un concepte integració però amb aportació i canvi. La integració comporta en el metall preexistent una transformació paral·lela a l’aportació.

Això ho van escriure savis com Jaume Vicenç Vives: “Un poble de marca de frontera de passadís”. Pierre Vilar: “Mestissatge és ben bé la característica més clara del poblament català”. Més recentment, Josep Fontana i altres donen peu a la idea que és català qui viu i treballa a Catalunya, popularitzada per Francesc Candel a Els altres catalans. Cal recordar que Jordi Pujol publica l’any 1964 a Serra d’Or un elogiós article del llibre de Francesc Candel on prefigura el que seran la seves polítiques posteriors.

Aquí no demanem un color de pell, ni tenir vuit cognoms catalans, ni 3000 anys d’estada; aquí demanem empadronar-se, viure en una ciutat catalana i prou. Fins ara ha anat així en la famosa frase “és català qui viu i treballa a Catalunya”. I ha anat força bé. Què dirà la nova constitució de Catalunya? A Estònia i a Letònia hi ha un 30% de ciutadans que diuen que són russos, porten 500 anys allí i no tenen drets, són ciutadans de segona categoria.

Alerta, amics indepes, hi ha molta gent a Catalunya que veu la independència com una amenaça. No és el meu cas, però caldrà fer aclariments precisos i no utilitzar determinades expressions si no volem trencar el país. Amb frases com les que he posat a l’inici anirem pel pedregar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús