Arxiu de la categoria ‘General’

Acabarem posant la Universitat a Cervera (Per un estat català socialista (5))

dilluns, 13/05/2013

imagesCA9EAGF8.jpg

 

______________________________________________________________________________________

Aquests dies s’està dirimint l’acomiadament d’un nombre incalculable de professors universitaris, uns 300 a la UAB, quasi 580 a la UPC (La Vanguardia, 20-3-13); en total probablement seran acomiadats entre 2.000 i 3.000 professors universitaris a Catalunya. Significa l’atac més greu a la Universitat des del franquisme. Significa a més la fi del relleu acadèmic.

L’augment del 66% en les taxes acadèmiques fa que ja no estudiaran els millors, els més capaços, els millors estudiants, sinó totxos fills dels rics. Tant parlar d’excel·lència per acabar rebutjant els millors. De fet, com el fill de Gaddafi, Saif, que va estudiar a la London School of Economics. Casualment, Saif Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d’un milió i mig de lliures esterlines. El director de la London School of Economics del moment era Anthony Giddens, l’ideòleg de Blair i la tercera via. No és casualitat.

Aquesta catèrvola de neoliberals ens deixaran una petita universitat a Cervera –com la de l’any 1718– i totes les altres tancaran per manca de diners. Això sí, la gran diferència entre el 2013 i el 1714 és que llavors tothom va entendre que era el resultat lògic d’una derrota militar i la consegüent humiliació cultural. Almenys abans podíem posar el retrat del rei a l’inrevés. Ara no, ara ens ho administra el nostre propi govern. Què haurem de fer, posar la fotografia del Mas Colell al revés?

La darrera proposta és que el rector no l’esculli la pròpia universitat –recordem que ara hi ha un sistema de vots ponderat ja molt restrictiu– sinó el govern. Als consells socials ja hi han anat posant persones del món empresarial; ara regalaran directament la universitat pública a una iniciativa privada que mai ha sabut fer una universitat privada competitiva i que ha vist els llicenciats com un perill. A les escoles de negocis suggereixen eliminar del currículum algunes coses perquè es considera que als empresaris catalans no els agrada tenir gent molt preparada.

M’agradaria pensar en una utopia. A Alemanya els dos darrers Länder on van provar de posar taxes als universitaris les han tret, per la força de l’SPD, dels Verds i de Die Linke

Neoliberalisme català, un oximoron Per un estat català socialista (3)

dilluns, 22/04/2013

 

vermell3.jpg

Javier Marías escrivia fa uns anys que vivim uns temps on recordar una cosa de fa més de quinze dies és de mala educació.

Quin és el model de país que volen els que ara ens manen aquí? Volien “‘irlanditzar” Catalunya, vés per on! Anem a la famosa conferència “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: El catalanisme, energia i esperança per a un país millor” del 20 de novembre de 2007. Es diuen coses com aquesta:

“Irlanda i Finlàndia són països relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència, més que no pas Catalunya. Fa només 20 anys hauria estat impossible posar aquests dos exemples; avui se’n parla, i molt.”

Sort que també se cita Finlàndia. O aquesta altra:

“La proposta és aquesta: Jo m’arrisco a fer-ne una, al voltant d’una idea central (…) deixem que progressivament el ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda. (…) En definitiva, aquest canvi que proposo comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé.”

 

És a dir, el principi neoliberal del xec escolar, sanitari, etc. És a dir, l’Estat garanteix una part i de la resta ja t’espavilaràs. I una amenaça:

“Radical ha de ser també en la denúncia dels abusos que pateix.”

 

D’aquí ve que, quan van poder, van fer inspeccions a tots els perceptors de pirmis de Catalunya durant un mes d’agost. Aquestes mateixes idees porten d’altres a fer 150.000 inspeccions als perceptors de subsidis d’atur –miserables!– i, en canvi, a les 650 persones enxampades amb diner negre a Suïssa se’ls envia una amable carta. Quina barra! Emilio Botín, ell sol, va pagar “voluntàriament” sense cap inspecció l’equivalent a tots els pirmis catalans d’un any

Però si voleu més precisions anem a veure què deia David Madí al llibre Democràcia a sang freda. Així s’entén millor això del model irlandès. Madí ens explica que en aquest país l’impost de societats és del 12%, l’equivalent de la Seguretat Social el 5%, l’impost de la renda i l’IVA es redueixen a la mínima expressió. Proposa eliminar a Catalunya “unes quantes figures impositives anacròniques i immorals, com són l’impost de successions i el de patrimoni”. Vol situar l’impost de societats en el 20% en un primer estadi i rebaixar l’IVA i “l’impost sobre la renda un 30% i aconseguir un marc fiscal simplificat que ens situï en els nivells fiscals més baixos d’Europa”. Per si no hagués quedat clar, proposa que: “Catalunya ha d’adoptar, en un període d’una dècada, una estratègia de xoc fiscal”. Collons! És la proposta econòmica més neoliberal que he sentit mai a l’Estat espanyol, ni els més agosarats del PP s’han atrevir a tant.

Ara David Madí és el president del Consell Assessor d’Endesa, aquesta empresa que tant ha fet per la nació catalana. D’una empresa, o una part d’ella com FECSA, que se la va apropiar en un jutjat de Reus en 24 hores un home com Juan March, què se’n pot esperar?

Confirmo als llibres de memòries de Jordi Pujol que, efectivament, abans el model de CiU era Suècia. Anem enrere.

Per un estat català socialista (1)

dilluns, 8/04/2013

P1190872.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Universitat de Vic em va invitar a una reflexió en veu alta. Es tractava d’una taula, on també participava Salvador Cardús, sobre “quin país volem construir”. Això em va obligar a pensar-hi una mica i aquí van unes pinzellades de quin país m’agradaria tenir.

En primer lloc, com a bon republicà federal, m’agradaria tenir un estat català federat a Espanya, a Ibèria o a Europa. Ni més ni menys com Francesc Pi i Margall o Narcís Roca Farreras. Si no ho volen els espanyols, ens federem a Europa, i si els europeus no posen a la presó uns quants dels seus dirigents com Mario Draghi, doncs ens federem només a l’ONU.

Hi ha una frase que ha fet fortuna i que, en canvi, trobo del tot desafortunada: “Si no hi ha federalistes a l’altra banda, amb qui ens federem?” Podríem dir: “Si no hi ha independentistes a l’altra banda, amb el suport de quins espanyols ens independitzem?” Creure que la independència és més fàcil que un pacte federal és d’una ingenuïtat sideral. Igualment, creure que fins que no tinguem federalistes a l’altra banda no podrem tenir un estat català federat és igualment ingenu, i pretendre una reforma de la Constitució és literalment surrealista. Per tant, el meu punt de vista depèn del dia de la setmana, què voleu que us digui, tinc contradiccions i dubtes, molts dubtes sobre el que cal fer. Dilluns, dimecres i divendres sóc federalista; dimarts i dijous sóc independentista i els cap de setmana descanso.

El federalisme no és equidistant entre l’unionisme i l’independentisme, parteixen de la mateixa arrel: el republicanisme federal de Pi i Margall i de Josep Narcís Roca Farreras. Independentisme i federalisme s’oposen igualment a la dreta i el neofeixisme.

Per tant, més enllà de les politiqueries habituals encara és necessària aquella aliança que fa més de cent anys plantejava Francesc Pi i Margall, una aliança de catalanistes (Lliga) amb federals, que ara en diríem entre federalistes republicans i independentistes.

 

Han de plegar tots?

dilluns, 10/01/2011

Potser dec ser la darrera persona que pensa d’aquesta forma, vaig al revés del món. De fa molts anys era dels que predicava que calia fer relleus generacionals i, òbviament, ningú se’n va fer ressò. La generació del maig del 68 va començar a manar molt jove, massa jove, i ha trigat molt, massa temps a anar-se’n. Però tot d’una la cosa s’ha capgirat i el país s’ha trastocat. Ara tothom vol que plegui qualsevol dirigent o sotsdirigent d’esquerres.

P1160423.JPG

Vivim en un país força boig. Hem estat molts lustres on mai no dimitia ningú i ara, de sobte, a tots els partits de l’esquerra catalana els ha agafat un atac i han començat a plegar i/o jubilar a tothom. I a més a tothom li sembla bé. A mi no. Posem-ne uns exemples.

De primer ha dimitit José Montilla. Pot ser correcte que dimiteixi de cap de llista socialista, l’honora la forma i el moment de fer-ho, però ha de dimitir també tots els càrrecs del PSC? Amb 55 anys jubilem una persona que ha estat alcalde, ministre i president de la Generalitat?

Passem a ERC, on tal com està la cosa, sembla que a banda de Josep Lluís Carod-Rovira, que ja va ser substituït en les seves responsabilitats a ERC amb 58 anys, també es retira Ernest Benach, amb 53 anys. I ara ha anunciat la renúncia Joan Puigcercós, amb 44 anys!

A ICV-EUiA ha estat substituït Joan Saura, amb 59 anys.

No entro a discutir el que ha de fer o deixar de fer cada partit, però penso que és necessari que, a banda dels encerts o dels errors, cal que als partits hi hagi persones de totes les generacions en els diferents nivells de responsabilitat. A més, crec que en la propera dura, duríssima, etapa que espera les esquerres serà necessari el concurs de tots els actius que tinguin els partits i caldrà sumar-hi de fora com més gent millor.

Si demanem relleus als de 50, continuem demanant relleus dels de 40 anys, a qui posarem de dirigents dels partits d’esquerres catalans, a nois i noies de 16 anys?

Cal asserenar-se i buscar les formes de sumar i potser els valors que caldrà reclamar amb més força en la política catalana seran esforç, sacrifici, generositat i altruisme. Aniria bé per forjar organitzacions cohesionades i potents i el poble ho agrairà i es mobilitzarà. O no.