Arxiu de la categoria ‘Joventut’

No et castiguis més, Monzó!

dimarts , 31/05/2011

vaq5.jpg

Quim Monzó ha comès un article a La Vanguardia contra els acampats a la plaça de Catalunya. Hi ha persones que sempre pontifiquen, però hi ha persones que pontifiquen una cosa i al cap d’un temps tot el contrari. És a dir, diuen una cosa i la contrària i en ambdós casos estan equivocats, que ja és difícil; el resultat és que mai l’encerten.

En aquest article fa burla de manera facileta i demagògica contra els nois de les acampades. El recurs és vell i massa fàcil: agafes uns eslògans, pancartes o frases d’una persona que passa per allí (quan no t’ho inventes, que la realitat no t’espatlli una mala columna) i així eleves a categoria l’anècdota més ridícula.

Però per què Quim Monzó critica tant els acampats? La resposta no és fàcil. De fet, és una autocrítica. De jove, Quim Monzó era una persona d’extrema esquerra. Era una peça clau en la revista llibertària Ajoblanco, la revista dels hippys del seu moment. El seu director Pepe Ribas defineix Monzó com un “disparate explosivo devoto de la gamberrada experimental y de todos los ismos, especialmente de los prochinos”. Quins temps aquells, on fins i tot Federico Jiménez Losantos anava de viatge a la Xina de Mao! En aquesta revista havia col·laborat també Luis Racionero, on exposava la curiosa teoria que la realitat que crea la LSD és més real que la realitat de veritat.

De fet, Monzó ha passat de ser un revolucionari a ser el gran defensor públic de La Vanguardia. Aquests canvis tan dràstics, amics, es paguen cars. Penso que potser aquesta mutació tan intensa es deu als efectes col·laterals del consum de substàncies lisèrgiques que alteren la consciència; si no, un no escriu un article com aquest.

Els acampats han encertat aquesta vegada la iniciativa, s’han cuidat molt de no donar motius a l’escarni –per exemple, la seva actitud envers l’alcohol denota una gran maduresa política que, per exemple, la meva generació no vam tenir amb les drogues. Però no sé per què el Quim pretén burlar-se d’aquells que volen criticar els rics i els especuladors financers. Joseph Stiglitz va fer un article dient que la solució a la crisi passava per empresonar els dirigents dels bancs: “O enviem els banquers a la presó o l’economia no es recuperarà”. I aquest senyor, a banda de premi Nobel d’economia, va ser vicepresident del Banc Mundial.

Per mi els acampats són importants almenys per dues raons: la primera, per posar en primer pla els culpables de la crisi i, en segon lloc, com a punt de partida de la presa de consciència dels joves. Si els joves no participen de la política, la política els bandejarà uns quants anys més. No hi ha dreceres individuals.

Els mitjans de comunicació haurien, però, de reflexionar si és compatible posar-se a favor d’una gent que critica amb raó el sistema econòmic quan a la secció d’economia només donen receptes neoliberals.

Quim, no cal que et facis una autocrítica tan dura, sabem que de jove et vas equivocar molt, però no cal que et flagel·lis tant i deixa els joves que facin el seu camí. Segur que seran molt més intel·ligents que en vas ser tu. No és gaire difícil.