Arxiu de la categoria ‘Rei Ludd’

Facebook i els fòbics socials

dimecres, 15/06/2011

focs 209.jpg

 

 

 

_________________

Fa temps que hi ha coses que van de gairell: la gent prefereix parlar en públic de la seva vida íntima i de sexe, i no pas de política, els fa vergonya parlar de política. És a dir, allò que és privat ho elevem a públic i allò que és públic ho amaguem. Estem caminant cap a la fi de la vida privada.

Ara, a persones mal educades en cotó fluix i en valors líquids els agafen atacs de narcisisme i creuen que tot el que forma part de la vida quotidiana interessa a tot el món tant com li interessava als seus papis.

Si el que fem en la vida no ens interessa ni a nosaltres mateixos, com podem creure que interessa als altres? Quina presumpció! No trobo que viure tingui molt de sentit, en molts moments és indubtable que costa trobar-hi sentit (Albert Camus) i mentrestant hi ha legions de persones que no ho saben, no s’ho han preguntat mai, no tenen temps, fugen i es fan la il·lusió que els altres trobaran sentit a la seva vida. Estem davant un egocentrisme malaltís que, en ser massiu, és molt preocupant i denota que alguna cosa està passant en la nostra societat.

Feisbuc és l’evidència que la gent està insatisfeta. S’argumenta que són xarxes socials en què la gent es relaciona de noves maneres. No. Es posen la pantalla de parapet, per separar-se d’una relació, la relació social que els fa por; estem davant actituds de fòbia social. La gent té centenars d’amics, bona manera de cridar que no en tenen cap de veritat. Tenen amistats líquides, no amics.

No ens hauria d’estranyar tant. De fet, l’invent del feisbuc és d’un paio tocat de l ‘ala que davant la seva evident discapacitat emocional i social s’inventa una cosa per lligar muntant un sistema per a una societat discapacitada emocionalment i socialment. S’ha fet ric i ha tingut èxit, posem-nos a tremolar! Al seu propi soci i amic el va treure de l’empresa amb traïdoria, lògic! Què es pot esperar de gent malalta? Ho veiem cada dia.

Feisbuc és el gran somni dels totalitarismes. Abans havien d’imposar el confessionari amb l’amenaça de l’infern; ara ja no calen ni amenaces: en comptes del confessionari van a la plaça del poble a explicar-ho contents

La immediatesa, vaja ximpleria!

dimarts , 24/05/2011

P1150348.JPG

_________________________________________________

S’argumenta que les noves tecnologies han aconseguit una cosa molt bona: la immediatesa. Es diu, per tant, que és una gran conquesta i una cosa molt bona tenir notícies a l’instant i poder enviar les cartes a l’instant. Sempre tot a l’instant, és bo? Per què?

Normalment hom consideraria que aquell que vol les coses ara, ja!, és un boig, que té una mentalitat infantil o que és una persona que necessita tractament especialitzat.

En canvi, ara tothom creu que és bo que sapiguem les coses immediatament i que les transmetem immediatament. No em digueu que no heu rebut desenes de mails que en rebre’ls heu pensat: si aquest paio s’ho hagués pensat un minut, no l’hauria enviat. La immediatesa és una font constant de conflictes derivats de mails enviats sense pensar.

Sembla molt positiu tenir una notícia a l’instant encara que sigui mentida: per exemple, a les eleccions presidencials dels EUA de l’any 2000 entre Gore i Bush els diaris van canviar de portada deu vegades aquella nit pendents del recompte trampós de Florida.

Volem les notícies contrastades o les volem ràpides; si pretenem fer totes dues coses mentim.

Comunicar-nos sense reflexió és producte d’una patologia: una fugida endavant. Hem creat una societat malaltissa i en fem bandera per dissimular.

M’agradaria donar un consell al director del diari Ara, Carles Capdevila: tranquil·litat. L’única notícia important va ser la revolució neolítica quan no hi havia diaris –que sapiguem– i més modernament la de la revolució francesa i quan tampoc no existia el diari Ara. Les altres notícies són pura invenció contra l’avorriment. Henry David Thoreau, un avançat als temps, escrivia al segle XIX que “en lo que atañe a Inglaterra, el último retazo noticioso con cierta sustancia venido de esta parte fue la revolución de 1649” (amb l’execució de Carles I d’Anglaterra). De fet, ell creia que ni la revolució francesa va ser una autèntica notícia: “nada nuevo ocurre en el extranjero, incluida una revolución francesa”.1

 

Algú creu sincerament que saber les coses una mica abans canvia res de res? Algú creu que rebre o enviar una carta immediatament canvia alguna cosa? La gent està angoixada i en comptes d’aturar-se i reflexionar sobre les causes de la seva angoixa intenta de manera compulsiva que tothom estigui angoixat.

Som el mateix home de les cavernes i em pregunto si hem evolucionat gaire; cada dia que passa estic més convençut que Darwin tenia raó però a la inversa. Aviat tornarem a caminar de quatre potes i tornarem a pujar als arbres.

 

1 Henry David Thoreau: Walden. Del deber de la desobediencia civil. Parsifal Ediciones, Barcelona, 2001, p. 93.

El llibre s’acaba gràcies a Internet, que bé!

dimecres, 18/05/2011

_______________________________________________

tros3.jpg

 

El libre s’acaba, molta gent n’està contenta. No entenc l’alegria de la gent. D’entrada cal dir que cada vegada s’editen pitjor els llibres.

M’expliquen que les editorials fan subhastes inverses per a les traduccions, és a dir, les acaben adjudicant a qui diu que ho farà més barat. La gent bona i reconeguda n’han quedat al marge. A més els llibres no es corregeixen convenient, no es repassen i s’imprimeixen ràpid i sense control. Per si fos poc, s’han anat establint criteris editorials estranys, per exemple, posar les notes al final del llibre en comptes de col·locar-les a peu de pàgina. Per justificar-se diuen que la gent no llegeix llibres amb notes. Quina ximpleria! Això se’n diu projecció, és a dir, posar en boca d’altres el que fan els dirigents de les editorials, no llegir mai res. Si llegissin sabrien que qui compra un llibre d’història precisament demana les notes i les vol a peu de pàgina. Diuen, a més, que si ho fan així és més car. És increïble que quan els llibres es feien a mà es fessin bé i ara, amb els mitjans que hi ha, es facin malament. Pel que es veu hi ha dirigents editorials que creuen que la gent comprem llibres pel preu. Increïble. O sigui que si vull comprar un llibre de Josep Fontana o JavierMarías i veig que és molt car, m’acabaré enduent un llibre baratet de Sala Martín o Joaquín Estefania.

Diuen que la gent llegeix per Internet. Fals. La gent el que fa per Internet és veure porno o cotxes i motos. Tothom sap que llegir més de tres pàgines per Internet és impossible. De fet, un amic molt esquerranós em va dir que fins i tot en aquests ambients cada vegada és més difícil que es llegeixin llibres. Més de tres pàgines la gent es cansa. Per aquesta raó s’ha fet tan famós el llibre Indigneu-vos d’Stéphane Hessel, perquè és curt, molt curt.

Abans cremaven biblioteques, ara ja no caldrà, n’hi haurà moltes plenes de llibres però no hi anirà ningú. Es tracta de la victòria final de la dictadura de la mentida i la ignorància.

 

Hal 9000 s’ha fet l’amo de Fukushima

dilluns, 28/03/2011

P1150566.JPG

 

__________________________________

El lobby nuclear ha aconseguit un gran èxit controlant la major part de la informació i la opinió pública catalana. Ens han fet creure que l’energia nuclear és imprescindible –només representa el 3% de les fonts d’energia al món– i que a més té un risc lògic atenent que “no existeix el risc zero” i que, a més, si vols risc zero hauràs de pagar més.

Hi ha dues raons fonamentals per estar-hi en contra: la primera és en relació amb el poder i l’altra sobre els límits a les innovacions tecnològiques.

Que tenen a veure el poder i les nuclears? Tot, de fet l’energia nuclear només la defensen les entitats financeres ja que és una colossal operació financera avalada pels estats. És una operació econòmicament ruïnosa, per aquesta raó cap elèctrica no demana construir-ne una. I té risc financer zero.

L’objecció fonamental és que l’energia nuclear significa una enorme concentració de poder en energia en molt poques mans. I si el poder en energia està en poques mans vol dir que la concentració de poder augmenta i amb això es dificulta la possibilitat de control democràtic de les decisions públiques i del poder. De fet, és el que podem comprovar aquests dies. Tothom està en contra de l’energia nuclear, a la gent li preocupa la salut dels seus fills i néts, i una minoria vol prendre decisions favorables a tal energia. Com més concentració de poder, menys democràcia. De fet, és la raó de la crisi i de les ineficaces sortides a la crisi.

La segona raó de la negativa a acceptar com a raonable l’energia nuclear té a veure amb els límits a les innovacions tecnològiques. Els humans estem creant uns artefactes que escapen del nostre control. Aquests dies estem veient com en un gran país del primer món, a l’indret de Fukushima, unes centrals nuclears han escapat del control dels científics. M’agradaria veure una autocrítica d’aquests científics tan savis que ara s’exclamen que hi ha terratrèmols més importants del que ells havien calculat. Si no s’haguessin cregut tan omnipotents ara no tindríem un problema. I el problema que tenim és que, al Discovery 1, l’ordinador Hal 9000 s’ha fet l’amo dels seus destins.

Tothom lloa els pobres japonesos per l’ordre, el capteniment, la disciplina i el silenci amb què actuen. Dec ser l’únic terrícola que no ho veu així. Més val que els japonesos escridassin, jutgin i després tanquin a la presó els tècnics de la nuclear i els dels organismes reguladors de l’energia nuclear que sempre son científics favorables. Ni dissimulen aparentar ser independents.

Si la tecnologia s’acaba escapant del control dels humans anirem encaminats al desastre. Hi ha espavilats que diuen que això ha passat sempre, és veritat; el problema d’ara és que les tecnologies son tan potents que si peten poden crear un petit problema per al sistema solar, la desaparició de la humanitat. Potser ens ho mereixem per idiotes i per tenir massa respecte a enginyers, químics i físics embogits.

 

La mentida de la revolució digital, tornem a pujar als arbres

dilluns, 14/03/2011

P1190537.JPG

___________________

Deixeu que intenti donar la meva opinió en aquest córner del diari: l’única revolució real és la neolítica, després hem canviat poc. En aquell moment van abandonar el nomadisme, van domesticar animals i plantes, van aparèixer els excedents i amb ells la lluita pel poder –per controlar els excedents– i va néixer la religió per crear una superestructura que legitimés el poder a partir de l’anunci de la por. Totes les altres revolucions l’únic que han anat fent és perfeccionar l’invent d’aquella gent i només són eslògans o arguments inventats per treure’n algun benefici.

De revolucions, n’hi ha hagut moltes; ara bé, que signifiquin un canvi en positiu per a la majoria del poble, ben poques. Es va inventar la revolució industrial i van posar a treballar els nens i nenes des dels cinc anys dia i nit. Fins i tot els feien fer les feines més arriscades on morien aixafats per les màquines, no és cap exageració.

Ara, amb la revolució digital, acomiaden a tothom amb una febre enfollida dels mercats que pretenen tenir consumidors sense sous. La quadratura del cercle. El resultat és molta riquesa i molts aturats i encara més pobres.

Amb la propera revolució, la revolució del coneixement, ja no hi haurà ni escola i tothom tornarà a ser analfabet.

Si no aturem aquesta disbauxa, a banda que es deixaran de publicar diaris i amb ells s’acabarà la civilització, haurem de tornar a viure a les coves o potser no ens quedarà altre remei que tornar a pujar als arbres.

L’autèntica revolució va ser l’elèctrica

dimarts , 8/03/2011

cel999.jpg

_________________

No entenc la quantitat d’articles i llibres sobre l’ús de les noves tecnologies, ara ja parlem de la política 2.0, de la comunicació 2.0, dels diaris 2.0, dels entorns digitals, etc. Com a historiador, he estat mirant si aquest fenomen s’havia plantejat mai en el passat. I, efectivament, puc demostrar que excepte uns sonats que creien que l’electricitat portaria al socialisme –no us ho creureu però es cert– la major part de la gent no va fer cap referència als canvis que provocaria l’electricitat en la comunicació als diaris, la immediatesa, etc. Tot i que l’electricitat va ser un invent molt més transformador i revolucionari que cap de les actuals tecnologies i usos.

De fet, hi ha un abans i un després de l’electricitat, quan es van electrificar les ciutats i els pobles va canviar tot. D’entrada van canviar totalment els horaris i, ja se sap, qui controla els horaris controla la mentalitat de la gent, com ens ha explicat a bastament Salvador Cardús. Fins aquell moment tothom, rics i pobres, podien fer activitats durant les hores de sol, després era quasi impossible fer res. Amb l’electricitat, a partir d’aquell moment hi va haver gent que va haver de treballar a la nit.

Tot va empitjorar: es va mecanitzar la indústria i durant tres generacions la gent va viure pitjor. Però almenys ningú es va dedicar a fer poemes als electrons, ni conferències tipus Vil Gueits alliçonant el món, mentre de passada predica contra l’escola pública, per cert.

Que es una contradicció dir tot això i participar en un bloc en l’entorn 2.0 d’un diari? És clar. La perfecció és feixista i jo sóc imperfecte com no paren, d’altra banda, d’assenyalar els que fan comentaris al meu bloc.

Que torni el general Ludd

dijous, 3/03/2011

soldat4.jpg

______________________

Hi ha massa coses òbvies que no funcionen i arribarà un moment que, si continuen pel mateix camí, ens acabarem emprenyant molt. Però molt, molt.

E. P. Thompson explica que hi havia una parella d’anglesos progressistes, els Hammond, que, mentre van viure, replicaren massa sovint les crítiques amb un cortès silenci però, com Thompson, jo no sóc tan cortès, estic indignadíssim i, de moment, no m’he mort.

Els patrons al llarg del temps han argüit les mateixes mentides, per exemple a inicis del segle XIX es deia que la reducció de sous en la manufactura de la llana “seria una benedicció nacional i una millora”. El mateix que fa poc predicava British Airways als seus 30.000 treballadors. No hi feia res que qui ho deia, Willie Walsh, cobri 864.000 euros l’any.

Potser al cap d’una, dues o tres generacions se’n veuran els beneficis socials; mentrestant molta gent hi pot perdre no solament el seu nivell de benestar sinó, fins i tot, la vida. Amb la revolució industrial els nens van començar a treballar ja als 6 anys, des de les cinc del matí a les nou del vespre.

Els mals són quasi sempre els mateixos i està bé veure com la reacció del poble davant tanta immoralitat sempre és molt aclaridora, els nostres ancestres ens ensenyen el camí que cal seguir. Tot està inventat, ho està la tradició del diner, l’explotació i la mentida, però també la de la consciència d’explotat, la capacitat crítica i la proposta de solució.

Un oficial del cotó de Manchester criticava els patrons l’any 1818: “Estos males que se infligen a los hombres han surgido de aquel terrible monopolio que existe en aquellos distritos, en donde la riqueza y el poder están en manos de unos pocos, que, con la arrogancia en sus corazones, se creen los señores del universo”. Senyors de l’univers: Botín, Corscóstegui, Pizarro, Taguas, El Pocero de Seseña o els directius de les principals empreses financeres americanes.

Ja l’any 1817 hi havia gent que deia que si es treballessin menys hores hi hauria feina per a tots. En fi, una de les conclusions de la primera onada de la revolució industrial és que la gent pot arribar a consumir més productes però ser menys feliç i menys lliure.

I sobretot que no existeix una línia prefixada ascendent pel que fa al progrés de la humanitat en el sentit de la millora de les condicions de vida i culturals de la societat, sinó que hom pot tornar enrere i passar de cobrar 30 xílings la setmana a 4 o 5. Potser el progrés científic pot acabar creant noves màquines i nous sistemes de producció més efectius, però no necessàriament la gent viurà millor. Viurà millor la gent si el poble és capaç d’apropiar-se d’una bona part d’aquesta riquesa en pugna amb els beneficis del capital, i per a aquesta lluita és necessari tenir sindicats forts, molt forts, i una esquerra forta, molt forta. El que ha passat en aquests anys és que els beneficis del capital han augmentat mentre que les rendes del treball s’han reduït; el resultat és que molts multimilionaris, no sabent en què invertir els diners, s’han inventat tota mena de productes qui ni ells mateixos entenen. Tot plegat és una història molt coneguda.

Twitter és feixista

dilluns, 28/02/2011

P1150382.JPG

N’estic fins al capdamunt, d’aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el tuiter. Sabem, perquè la història ens ho demostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l’espanyol Valeriano Weyler s’inventà els camps de concentració, també hi va haver gent que deia que els camps no són en si mateixos bons o dolents, sinó que depèn de com s’utilitzen.

Ara ens diuen que les xarxes socials a Internet no són bones ni dolentes, que depèn de l’ús que se’n faci. Jo crec que no. Cada hora passada davant de la pantalla de l’ordinador –o del mòbil– és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren, telefòniques i amos dels tuiters diversos.

D’entrada els tuits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Per què no pots escriure 150 o 2.000 caràcters? Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment?

De tota manera, el que més m’escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides de cap de les maneres, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d’aquestes empreses hi ha un inventor amb greus dificultats de relació personal. Hom ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma totalment fals. Mentre estàs tuitejant, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Que és el que volen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles en comptes d’éssers socials que miren ulls de persones.

Però, a més, el mitjà prefigura el fi. Més enllà de l’ús narcisista que en fa la gent d’explicar nímies ximpleries: “avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet” (56 caràcters), ja m’explicareu a qui li interessa, a banda que l’individu es pensi que a algú l’interessa. Si es tracta d’idees i debat polític, llavors la preocupació esdevé gran preocupació. Davant les grans qüestions socials, de primer no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i encara menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. “Que tenim un problema amb la immigració” (39 caràcters), “expulsió dels immigrats” (23 caràcters). En canvi, des de la democràcia, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines.

Josep Fontana i la superstició

dimarts , 15/02/2011

P1150741.JPG

Vaig estudiar història contemporània a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Sempre he pensat que quan els responsables universitaris empraven la paraula “excel·lència” es referien a la pretensió de formar alumnes al més alt nivell cultural possible. Per a aquest empeny suposava que pretenien que els alumnes universitaris tinguessin referents en el professorat de la més alta qualificació. I pensava, per tant, que persones com Josep Fontana o Jordi Nadal estarien al capdamunt de qualsevol forma d’avaluació acadèmica. Ara ja m’ho miro diferent, quan parlen d’“excel·lència” parlen dels rics i del poder.

Fa uns dies la UAB s’ha negat a nomenar doctor “honoris causa” aquests dos insignes investigadors. Em centraré en Josep Fontana. Per mi, si Eric Hobsbawm és déu, Josep Fontana és el seu representant a la terra.

Els responsables d’aquesta negativa han argumentat qüestions d’ordre burocràtic típiques dels covards quan després de fer una malifeta no tenen nassos de donar la cara. Crec que Fontana és potser el català més savi viu. És un home amb uns coneixements enciclopèdics i ha estat i és el mestre de moltíssims historiadors i no historiadors de Catalunya i Espanya.

Alguns sabem coses i pensem coses perquè ens les ha ensenyat i ens les ha explicat Fontana. I ara uns senyors dels qui no en sabem res han decidit negar-li la distinció.

Borja de Riquer, un altre del grup de savis catalans, ha dit que “no han donat arguments racionals”. Jo, en canvi, ho trobo lògic ja que és impossible trobar arguments racionals per menystenir Fontana; en canvi, espero els arguments irracionals d’aquesta penya a qui la societat dóna la confiança perquè formin els quadres del futur. Déu ens agafi confessats.

Sembla que una de les crítiques que fan a Josep Fontana és que sigui marxista, sí, d’esquerres de pedra picada. Darrerament s’ha estès la brama que no es pot ser un acadèmic, un universitari, un intel·lectual, si s’és d’esquerres. Es veu que poc a poc la universitat es va convertint en un espai on, si hom és crític, vol dir que no s’és científic. Un científic esdevindrà en el futur, si no aturem aquesta disbauxa, un ésser dòcil per al poder quan no al seu servei.

Quan diuen que volen fomentar l’excel·lència volen dir en realitat convertir la universitat en un vedat dels rics, encara que siguin totxos, mentre que si hi ha investigadors o mestres pobres, encara que siguin virtuosos, seran convenientment exclosos.

Si ens hi deixem portar tornarem als temps on, quan hi havia una epidèmia, l’únic remei acceptable per als poderosos era resar.

Una nova professió: l’esborrador d’e-mails

divendres, 11/02/2011

P1170287.JPG

Tothom diu que està molt content amb les noves tecnologies i molt especialment els correus electrònics. Encara que sigui l’únic humà que ho pensi, estic convençut que l’invent dels correus electrònics és una gran, enorme presa de pèl.

En primer lloc, cal dir que els correus que rebem en general no ens interessen per a res. Per un correu que realment volem n’hi ha cent que directament van a la paperera. D’aquests, una part són directament fraus, altres propaganda de coses absolutament inversemblants i la major part coses absolutament prescindibles. No em refereixo directament als spams, que segons un amic meu són els llocs on un va a relaxar-se amb molta aigua i piscines.

De l’1 per mil que et poden interessar, la major part no caldria que els rebéssim, són correus que una persona envia a una altra persona però que de passada envia a cent més. Per què tothom envia correus a tothom i sempre tothom respon a tothom?

Una part dels que et poden interessar són encara més emprenyadors, són els que t’envia algú dient que potser aquelles informacions et poden interessar. El problema és que hi ha vuit arxius adjunts, cada un d’ells amb més de 100 pàgines. Només per saber si t’interessa o no hi has de perdre més d’una hora. La qüestió és que ningú vol llegir la informació adjunta i tothom envia a tothom el correu per escapolir-se de la feina. I vinga piles de correus!

I per fi ens queden els correus que efectivament volíem rebre. Tenen un problema estructural: el mitjà és el fi, com diria aquell, i és que no tenen sentit de l’humor i per tant es generen a la xarxa una quantitat de malentesos impressionants perquè el llenguatge que permet el mail és totalment autoritari. No tenen entonació ni matís.

En resum, abans amb la correspondència trigaves cinc minuts a destriar el que t’interessava, ara tot és molt més complicat. Quants minuts dediquem a estar esborrant correus sospitosos? Quanta gent ens envia adjunts molt, molt, però que molt interessants que has d’obrir i mirar o llegir per adornar-te que tens amics que estan molt sonats? Quants mails esborres cada dia? Cada setmana? Cada mes? Cada any? Quantes hores li’n dediques cada dia? Quantes hores l’any?

Quan un cap de setmana no has pogut mirar els correus, no tens la sensació que t’està fallant alguna cosa? I pitjor, si els reps al moment a la teva pantalleta, no has pensat que t’has convertit en un ionqui mal educat?

Ningú ha comptat avui la quantitat d’hores que perdem esborrant correus, calculo pel cap baix que estem una tercera part del temps –segur que em quedo curt– atenent els correus, quan significa del PIB català? Si eliminéssim els correus electrònics de la feina, aconseguiríem viure molt millor i hauríem de treballar una tercera part menys.

Us estan entabanant!