Entrades amb l'etiqueta ‘conflicte’

La segona guerra d’Hollande a l’Àfrica

dimecres, 11/12/2013

Les Nacions Unides empara una nova intervenció militar al conflicte de la República Centreafricana.

L’espiral de violència a la República Centreafricana s’ha incrementat des de fa nou mesos i la intervenció internacional encapçalada per França sota el paraigua de les Nacions Unides ha començat. El govern socialdemòcrata de François Hollande té pressa. Fins ara els 450 soldats francesos tenien la comesa de custodiar l’ambaixada de l’antiga potencia colonial i les principals seus d’empreses franceses, com Air France, i protegir l’aeroport de Bangui, la capital, i els residents francesos. Quan va començar el conflicte, el govern d’Hollande va mantenir una posició neutral, oferint suport logístic a la MISCA, la nova missió militar de la Unió Africana (UA).


Mostra un mapa més gran

Ara el mandat de l’Operació Sengaris serà molt més ampli a la República Centreafricana, amb l’enviament de 1.600 soldats, per enderrocar el grup rebel, desarmar-lo i assegurar les principals vies de comunicació del país. Una intervenció neocolonial francesa sota el paraigua de Nacions Unides i l’aprovació del Consell de Seguretat. El passat març, el líder de la guerrilla Séléka, Michel Djotodia, va ser proclamat president del país després d’un cop d’Estat i una rebel·lió iniciada l’any anterior. El cop, va obligar a l’anterior president, François Bozizé, a refugiar-se al Camerun, deu anys després del cop d’Estat que el va portar a ell també al poder i d’haver guanyat dues eleccions presumiblement fraudulentes el 2005 i el 2011. A causa del cop d’Estat militar -que va comptar amb el recolzament del president del Txad Idriss Déby- i un seguit de polítiques de divisió ètnica, la República Centreafricana es va veure immersa en un greu conflicte armat, conegut com la guerra dels arbusts. En la darrera rebel·lió, Séléka va acusar a Bozizé de crims contra la humanitat i d’incomplir els Acords de Pau de Birao de 2007, que contemplaven la integració de combatents rebels en l’exèrcit centreafricà, l’alliberament de presoners polítics, i el pagament de les compensacions econòmiques per la deposició de les armes. Els acords de pau signats a Gabon el 2013 entre Séléka i Bozizé tampoc no van arribat a bon port. Mentrestant la població patint i les mines de diamants, or i urani del país espoliant.

La República Centreafricana té una gran extensió de terreny i una població estimada entorn als cinc milions de persones, la majoria de les quals viu en condicions molt per sota del llindar de pobresa. La preocupació de què el país es converteixi en una segona Somàlia és existent, on l’absència d’un Estat que controli el seu propi exèrcit en un territori tan immens i poc poblat sigui un imant per grups terroristes, com el nigerià Boko Haram, i per traficants de drogues i d’armament. Més enllà de disputes interreligioses -el 80% de la població és cristiana i els rebels que governen el país són majoritàriament musulmans, o de l’islamisme radical com a principal causa del conflicte- el principal problema de la darrera crisi al país és la contínua fallida de l’Estat despòtic i caòtic i la pobresa endèmica. La convivència pacífica entre musulmans i cristians s’ha mantingut durant dècades i esmentar la paraula “genocidi” com a justificació de la intervenció liderada per Hollande no s’ajusta a la realitat del conflicte. El govern de coalició de Djotodia ha estat acusat per l’administració francesa tenir elements gihadistes i connexions amb exsectors libis pro-Gaddafi i amb l’antic Moviment 23 de març, del Kivu Nord congolès.

Si bé els enfrontaments violents entre les milícies d’autodefensa, les “anti-Balaka” i els rebels Séléka estan provocant centenars de víctimes civils especialment a la capital. Una població civil que pateix la repressió cega i desproporcionada del govern de Djotodia. També s’han donat varis casos d’execucions sumàries perpetrades a l’interior d’hospitals. La meitat de la població civil necessita ajuda humanitària urgent; hi ha al voltant de mig milió de desplaçats interns i més de 60.000 persones han fugit del país. De la mateixa manera que a Líbia, Costa d’Ivori o Mali la intervenció triada deixa, de nou, a un costat la utilització de la diplomàcia sobre el terreny. París ha acollit aquest cap de setmana la cimera sobre Seguretat i Pau en Àfrica on més de 40 mandataris hi han participat i on un dels principals temes abordats ha estat la intervenció militar francesa a la República Centreafricana, la segona d’Hollande després de Mali. A la cimera es va pactar una coalició militar entre la UA i França i la celebració d’unes noves eleccions a curt termini. Mentre la Xina va guanyant terreny, la nova política exterior neocolonialista d’Hollande s’apunta a decidir el futur del continent africà.

Milers de congolesos es refugien a Uganda

dijous, 18/07/2013

 

El municipi de Bundibugyo, de poc més de quinze mil habitants, ha estat notícia pels 30.000 refugiats congolesos arribats que fugien d’una altra de les crisis i dels conflictes sorgits a la República Democràtica del Congo (RDC).

La localitat està situada  a més de 400 quilòmetres de la capital, Kampala, i prop de les muntanyes de Rwenzori, la serralada més alta d’Uganda,  que marquen la frontera amb la RDC. Durant una setmana, el govern ugandès i la Creu Roja calculen que han creuat la frontera d’ambdós països al voltant de 60.000 congolesos. 


Mapa de situació de Bundibugyo

Aquesta nova crisi humanitària es va iniciar després que els rebels de la guerrilla ugandesa oposada al govern de Museveni, Allied Democratic Forces (ADF), assetgés el municipi de Kamango, a la regió del Kivu Nord, el passat 11 de juliol. Amb les friccions a la frontera de la RDC el govern congolès de Joseph Kabila va decidir tancar la frontera amb Uganda. La població va buscar una altra via de sortida, va abandonar el seu municipi carregats del que van poder i van caminar fins la frontera i van trobar la sortida al comtat fronterer de Bubukwanga. El municipi ugandès més pròxim per refugiar-se era Bundibugyo.

Amb l’arribada dels milers de desplaçats es van habilitar escoles i esglésies per albergar-los. L’operació i el desplegament humanitari es coordina entre el govern de Museveni i organitzacions no governamentals com Oxfam, Unicef, Metges Sense Fronteres i la Creu Roja. Les males condicions de sanejament i d’higiene va provocar l’obertura d’un camp de refugiats temporal als afores del municipi. Un campament on s’han allotjat més de cinc mil congolesos. Els milers de desplaçats forçosos esperen tornar aviat a casa seva a Kamango i poder restablir el seu dia dia amb normalitat sense violacions, pillatges i assetjos.