Entrades amb l'etiqueta ‘Milton Obote’

El dia de la independència

dimecres, 9/10/2013

- Grace, què faràs demà?

- A casa fem festa perquè és l’aniversari de la meva mare – m’explica la Grace, una companya de feina ugandesa. 

Encuriosida li torno a preguntar: - Llavors no feu res per celebrar la independència?-

Ella em respon: -No, no fem res en especial més enllà de gaudir del dia festiu: descansar, reunir-nos amb la família i fer dissabte-, i afegeix: -El país celebra la independència allà a on el president Museveni va a fer els actes protocol·laris-

També ho celebra el buscador Google que, en la seva versió ugandesa, dedica els “doodles” del dia a la independència d’Uganda. Aquesta vegada, les celebracions es faran a Rukungiri, al sud-oest del país. Uns actes on, després dels parlaments i de les desfilades de bandes de música i de militars, el president condecorarà a dues-centes persones amb la medalla nacional.

Fa 51 anys, Uganda es proclamava independent i es deslligava de la “indirect rule” britànica. Durant gairebé setanta anys, l’hegemonia colonial va consistir en un sistema administratiu centralitzat superposat a una federació de regnes diversos: Buganda, Toro, Ankole, Bunyoro i Busoga. La primera reclamació d’independència la va fer el 1953, el rei del regne de Buganda, situat a la zona central del país on s’inclou Kampala: el Kabaka – o rei en l’idioma del regne, el Luganda- Mutesa II. El rei va desafiar l’administració colonial britànica oposant-se a una possible federació d’Uganda amb Kenya i Tanzània i reclamant la independència pel seu regne. Per la seva actitud deslleial a la colònia, va ser destronat i Mutesa II va exiliar-se. Aquest fet va fer créixer el moviment ugandès per a la independència i va convertir al desposseït rei en un heroi quan va retornar tres anys després.

El primer partit ugandès anti-colonial va ser el Uganda National Congress (UNC), fundat el 1952 i que més tard seria l’Uganda Peopole’s Congress (UPC), encapçalat pel futur president Milton Obote. Uns altres partits rellevants a l’època van ser el Democratic Party (DP) i el Baganda Kabaka Yekka (KY).Aquests partits van treballar per mobilitzar la població per a reclamar la independència.

A diferència d’altres processos de descolonització violents que van succeir a diferents països africans veïns, com la rebel·lió dels Mau Mau a Kènia o la guerra al Zaire (República Democràtica del Congo), el moviment d’independència ugandès va ser pacífic. El 1961, es van celebrar eleccions per concedir a Uganda una major autonomia, però mantenint-se dins del protectorat britànic. La participació va ser molt baixa, els ugandesos no volien ja més autonomia, volien independitzar-se. I ho van aconseguir. L’abril de 1962 es van organitzar unes noves eleccions generals per a construir i garantir la independència del país. L’UPC d’Obote en coalició amb el KY van ser els guanyadors amb una majoria absoluta en favor de la descolonització. Mesos més tard,Un nou d’octubre de 1962 es proclamava la independència d’Uganda.

El Triangle de Luwero

dimecres, 16/01/2013

Font: OMS

Van ser uns anys de guerra de guerrilles amb centenars de milers de morts, desaparicions, tortures i violacions de tot tipus i on una regió, denominada el Triangle de Luwero, va ser especialment massacrada. El Triangle és una zona que inclou els districtes de Luwero, Kiboga i Nakasongola. Luwero és una petita ciutat situada a 60 quilòmetres al nord de Kampala. A principis dels anys vuitanta en aquest districte, l’actual president, Yoweri Museveni, va comandar les forces d’alliberament i resistència, l’Exèrcit Nacional de Resistencia, contra el règim d’Obote i que, finalment, van arborar Museveni al poder.  

Per no oblidar el genocidi, a Nakaseke, prop de Luwero, la comunitat juntament amb la UNESCO i el International Development Research Center (IDRC) van construir-hi un memorial on es mostraven restes de  cranis de les nombroses víctimes de la zona. Posteriorment, el memorial va ser reconvertit en un telecentre comunitari. Al centre es duen a terme diferents projectes com el de l’establiment d’una radio comunitària, una biblioteca o un mercat d’artesania.

Bajjansolo Training Center, Luwero

Avui la vida continua a Luwero amb un pes important de les diferents comunitats que treballen pel desenvolupament d’una zona intensament maltractada. És el cas del Basajjansolo Memorial Training Center, una escola-cooperativa on tots els membres en són socis i beneficiaris dels projectes d’educació i formació continuada que s’hi duen a terme. Especial atenció reben els nens orfes i grups més vulnerables. Uns nens que són el present i el futur d’una regió compromesa que mira endavant.