Entrades amb l'etiqueta ‘Rwanda’

Qui és Bosco Ntaganda? El rerefons de l’entrega del líder rebel

divendres, 22/03/2013

Bosco Ntaganda, comandant de l'M23. Font: EFE

Bosco Naganda, rwandès, tutsi, de quaranta anys, va créixer a la República Democràtica del Congo (RDC). Ha estat durant anys un dels líders rebels més sanguinaris de les regions més orientals del país com el Nord Kivu o Katanga.

El passat dilluns 18 de març, de manera inesperada l’antic lider del Congrés Nacional per la Defensa del Poble (CNDP) i un dels actuals caps del Moviment 23 de març (M23), va aparèixer a l’ambaixada nord-americana a Kigali, Rwanda. Arribava per entregar-se i va sol·licitar ser traslladat a la Cort Penal Internacional (CPI). Conegut com”Terminator”, està acusat de crims de guerra i crims contra la humanitat per la Cort Penal Internacional (CPI). Segons l’acusació del CPI, Ntaganda ha estat un dels més pitjors i més brutals líders rebels del Congo. Entre d’altres càrrecs, està acusat d’utilitzar nens soldats, de segrest i d’haver orquestrat neteges ètniques a algunes zones de la RDC.

Ntaganda va arribar a Rwanda, presumptament creuant el parc nacional de Virunga, passant per Ruhengeri i arribant després a la capital. Com va poder arribar a Kigali sense ser reconegut ni detingut en algun dels múltiples checkpoints d’aquest petit país? Una primera pregunta de les múltiples elucubracions i interpretacions a uns esdeveniments que no comencen amb la rendició de Ntaganda sinó que provenen d’un conflicte molt més complex amb múltiples actors i múltiples interessos i que romana inacabat a la República Democràtica del Congo (RDC).

Mapa de la República Democràtica del Congo. Font: MONUSCO

Malgrat els esforços del govern congolès, amb el suport de la MONUSCO i altres donants, per desmilitaritzar les milícies que operen a l’est del país des del final de la segona guerra civil (1998- 2003), nombrosos grups rebels com el interahamwe i pro-hutu FDLR, els pro-governamentals Mayi-Mayi o l’actual M23 han continuat ocupant les riques fonts de minerals de les províncies dels Kivus i Katanga amb certa impunitat. La passada primavera, Ntaganda juntament amb el líder rebel Sultani Makenga i altres centenars de soldats tutsis van desertar i van formar el Moviment 23 de març (M23), denunciant el tracte marginal del govern congolès cap a la comunitat tutsi. L’origen de la milícia cal buscar-lo en el CNDP. Una milicia que va sorgir per protegir la comunitat Tutsi del Nord i Sud del Kivu dels grups “anti-Tutsi” com els Mayi-Mayi.

El CNDP estava liderat per Laurent Nkunda i es va desarmar amb els acords de pau del 2009 entre el govern congolès i la milícia. Uns acords que preveien la inclusió dels milicians a les forces armades congoleses (FARDC). Ntaganda va unir-se a les FRDC. Malgrat la petició de cerca i captura del CPI per crims contra la humanitat, fou ascendit al rang de general. Tanmateix, l’oposició del govern congolès de Joseph Kablia de portar a “Terminator” al tribunal de la Haya, mostrava de nou com d’ignorades han estat les violacions de drets humans a aquest conflicte.

Diumenge, un dia abans de la rendició de Ntaganda, centenars de guerrillers seguidors de Ntaganda van creuar la frontera de Rwanda per entregar-se i desarmar-se. A les últimes setmanes el líder rebel havia sofert atacs dels rebels del M23 que donaven suport a Makenga. Després de lluites i fractures internes, la milícia va quedar recentment dividida. Aquests fets han descol·locat als experts i a la comunitat internacional. Des de la seva creació fa un any, l’M23 ha estat vist com una milícia proxy de Rwanda, conformada per l’exèrcit rwandès. Tanmateix, el govern rwandès sempre a refusat enèrgicament qualsevol evidència sobre que el seu exèrcit col·laborés amb Ntaganda i altres milícies per controlar el lucratiu comerç de minerals de l’est de la RDC.

Ni els EE.UU. ni Rwanda reconeixen el CPI ni són signatiaris de l’Estatut de Roma, un tribunal al que Ntaganda ha demanat ser traslladat a l’ambaixada americana a Kigali. No obstant, els EE.UU. oferia una recompensa de cinc milions de dòlars a canvi d’informació valuosa per detenir el líder rebel. Pel que fa a Rwanda, cal preguntar-se quina serà l’actitud del govern de Paul Kagame quan els EE.UU. demanin garantir el traslladat de Ntaganda del territori rwandès fins a l’CPI?. Rwanda ha tingut una controvertida relació amb la justícia internacional, i ha refusat i condemnat procediments judicials engegats a Espanya o França que acusaven a oficials del govern rwandès d’assassinat i altres crims.

Tot plegat esdevé una paradoxa de múltiples interpretacions. Alguns analistes han manifestat que el govern rwandès hauria d’estar preocupat si Bosco decideix descobrir el pastís i desvetllar secrets que afectarien la imatge de Rwanda respecte el seu paper al conflicte congolès. El país s’ha sotmès a una important pressió internacional, ja que el seu govern es sospitós d’encobrir Ntaganda i de fomentar rebel·lions a regions orientals de la RDC com el Kivu o Ituri. L’entrega del líder rebel pot estar unida a la pressió internacional sobre Rwanda després de l’anunciada retallada de l’ajuda al desenvolupament per part dels països donants occidentals. Aquest fet pot haver obligat a Rwanda a desmarcar-se dels grups rebels congolesos i a mostrar-ho al món.

Ara el món sencer intenta entendre i observa expectant què passarà a partir d’ara a aquesta regió oblidada dels Grans Llacs.

Dones i política el dia de la dona treballadora

divendres, 8/03/2013

Avui, dia de la dona treballadora, és un dia festiu a Uganda, a diferència de la majoria de països occidentals. Avui dones ugandeses sortiran al carrer i participaran a les nombroses activitats que s’organitzen a ciutats com Kampala, Kasese o Mbale. A tot el món,  és un dia de reivindicacions  pels nostres drets i per avançar amb l’objectiude trencar sostres de vidre econòmics, socials i polítics en una societat encara patriarcal.

Presidente de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf. Font: Govern de Libèria

A l’esfera política, molts països africans treballen per fomentar el paper de les dones als parlaments. La Constitució ugandesa determina la reserva d’un terç d’escons a les dones. A Rwanda, les dones son majoria a l’hemicicle, convertint-se en el país amb més diputades del món. La llista de dones africanes que s’han presentat a unes eleccions és molt superior a les candidates que s’han presentat a Europa, Àsia o Amèrica. Tanmateix, només dues dones han arribat al poder: Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria i Joyce Banda a Malawi. La primera fou escollida a les presidencials de 2006, i es va convertir, aíxi, en la primera presidenta africana. La segona, l’abril del 2012, la mort del president, Bingu wa Mutharika, va suposar l’arribada al poder de la que era la vicepresidenta, Joyce Banda. 

Moltes aspirants als governs africans emprenen els seus propis partits o encapçalen coalicions per concórrer als comicis. La majoria dels partits liderats per dones, però, no aconsegueixen els votants necessaris per la victòria electoral.

Una excepció, però, va ser la de la presidenta Ellen Johnson-Sirleaf, que va aconseguir trencar el sostre de vidre polític i vèncer les primeres eleccions després de la segona guerra civil de Libèria (1999 – 2003).

A Uganda, la dona del que fou president, Milton Obote (1981 – 1986), Mama Mirira Kalule Obote, va liderar el partit del seu marit, Uganda People’s Congress (UPC), va presentar-se a les eleccions de l’any 2006, guanyades finalment per Yoweri Museveni. La dona més propera a la presidència ugandesa va ser Speciosa Kazibwe, vicepresidenta del govern de Museveni entre 1994 i 2003. Als països islàmics, l’única dona amb càrrec polític influent és la primera ministra somali, Fowsiyo Yusuf Hadi Adan, que compagina alhora el càrrec amb el de ministra d’exteriors.

Martha Karua, candiata a les eleccions presidencials de Kenya. Font: Phoebe Okall

A Kenya, encara immersos en el recompte de vots, Martha Karua és l’única dona entre els vuit candidats a la presidència del país. Al llarg de la campanya, la visibilitat de Karua als mitjans ha estat molt inferior a la dels seus contrincants. Davant la manca d’espai als mitjans tradicionals, Karua ha realitzat una excel·lent i pionera campanya a les xarxes socials. Una campanya anomenada Sinama Na Mama Na Mia, que ha sigut la més popular de la campanya electoral a xarxes com Facebook o Twitter, on va arribar a ser trending topic amb el hashtag #AskMarthaThurs. Les interaccions de Karua a la xarxa van aconseguir el suport de molts kenyans dins i fora del país.

Un camí, el polític, on encara queda molt per fer i molts murs i sostres de vidre per enderrocar. Un treball que dones de l’esfera pública i sobretot dones anònimes estan dibuixant cada dia. Felicitats a totes elles. Endavant.