Entrades amb l'etiqueta ‘Tanzània’

Quan t’expulsen de casa

dijous, 24/10/2013

Més de 25.000 migrants expulsats de Tanzània

El passat 25 juliol, el president de Tanzània, Jakaya Kikwete, va anunciar una disposició oficial que advertia a tot migrant “sense permís de residència vàlid” establert a les regions frontereres del nord-oest del país de Kagera, Kigoma i Geita que hauria d’abandonar el país abans de l’onze d’agost i si no es veuria forçat a sortir del país per la força. La campanya de repatriació tanzana ha expulsat a més de 25.000 persones on moltes portaven anys vivint al país i d’altres eren refugiats o, fins i tot, havien nascut al territori tanzà. Un dels pretexts de l’expulsió era l’increment del nombre de robatoris registrats al nord-oest de Tanzània. De la nit al dia, a milers de persones se’ls trencava el seu dia a dia,  forçats a abandonar la seva terra per qudar-se desemparats a les portes d’una frontera, fruit d’una decisió indiscriminada.

Mapa on es mostren les fronteres dels estats afectats. Font: BBC

L’Organització Internacional per les Migracions (OIM) i l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) estimen que a aquestes tres demarcacions hi ha 35.000 migrants irregulars provinents d’Uganda, de la República Democràtica del Congo, de Rwanda i de Burundi. Molts migrants d’origen ugandès o ruandès no s’havien registrat per esdevenir residents legals o bé no complien amb els requisits de residència, malgrat les dècades vivint al país i alguns amb fills i filles nascudes a Tanzània. La majoria dels migrants que estan creuant avui dia la frontera entre Uganda, Ruanda i Tanzània són agricultors i ramaders. A molts d’ells, les autoritats tanzanes els han denegat marxar amb el bestiar o amb els seus béns. Entre aquests migrants hi ha grups vulnerables com dones embarassades, orfes, persones amb discapacitat i individus que desconeixen el seu país d’origen. Molts no tenen mitjans per sobreviure al deixar o vendre les seves pertinences amb la partida forçada i deixant enrere cases cremades per les forces de seguretat tanzanes per evitar el retorn de les famílies expulsades.

Molts dels migrants expulsats i refugiats ruandesos van dirigir-se massivament al punt fronterer amb la regió ugandesa de Rakai, al municipi de Mutukula, i es van establir assentaments tant a aquesta regió com a la d’Isingiro. La rebuda massiva de migrants va sobrepassar tan als governs locals com la capacitat de resposta d’ONGs, de l’ACNUR i de l’OIM. Al llarg de les setmanes s’ha treballat de manera coordinada millorant les condicions sanitàries i de salubritat dels assentaments temporals per evitar el risc d’epidèmies com el còlera.

L’acció del govern de Kikwete a rebut fortes crítiques dins i fora del país a Uganda com la reflexió d’un article de la revista d’anàlisi ‘The Independent:“si cada país, Uganda o Ruanda, decidís expulsar a migrants què passaria després”. La publicació subratllava l’existència de moviments continus i naturals de poblacions pastoralistes ruandeses o ugandeses entre aquests països, molt abans de l’establiment amb tiralínies d’unes fronteres arbitràries colonials i criticava la vulneració de la promesa que va fer el primer president tanzà després de la independència el 1962, Joseph Nyerere de prometre la ciutadania tanzana a tothom que estigués vivint en aquell moment al territori. Per la seva banda, els mitjans de comunicació ruandesos reivindicaven que molts dels expulsats nascuts a Tanzània i d’origen ruandès no havien trepitjat mai Ruanda. Les primeres dècades del nou estat tanzà van atorgar al país una reputació com una de les nacions més hospitalàries en qüestions d’asil. Per contra, els canvis en els afers polítics interns i regionals i els conflictes destebilitzadors de la zona han canviat aquesta perspectiva. A una entrevista amb el portal humanitari de Nacions Unides, IRIN News, la portaveu del govern tanzà, Assah Mwambene defensava la decisió de l’expulsió de migrants irregulars argumentant: “la necessitat de tots els nouvinguts de respectar la llei i de seguir els procediments per rebre la ciutadania de Tanzània”.

Les relacions entre Tanzània, Uganda i, especialment, Ruanda s’han tensat arran d’aquests fets. El passat mes de maig, el president Kikwete, va manifestar la necessitat d’incloure a les negociacions de pau per estabilitzar la regió dels Grans Llacs, a la guerrilla contraria al govern ruandès de Paul Kagame i una de les principals responsables del genocidi Tutsi de l’any 1994, les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR). Kagame va titllar d’“absurditat” el reclam de Kikwete, i va estrènyer les barreres comercials amb Tanzània.

No és la primera vegada, ni potser l’última, que succeeixin expulsions massives de migrants a algun país de la regió de l’Àfrica Oriental. Durant els anys vuitanta, a Uganda el president Milton Obote va expulsar a tot aquell ruandès que hagués viscut entre les dècades dels anys quaranta i setanta al país. Uns anys abans, a la dècada dels anys setanta la brutal dictadura d’Idi Amin (1971 – 1979) va donar el mateix tracte inhumà expulsant a migrants hindús i altres individus asiàtics.

John Okello, un revolucionari ugandès a Zanzíbar

dimecres, 24/04/2013

Mapa de l'arxipèlag de Zanzíbar. Font: Worldatlas

A Tanzània hi ha una petit arxipèlag anomenat Zanzíbar emmarcat a l’oceà Índic i ple d’olors i barreges de gent i de cultures.

L’arxipèlag comprèn dues illes: Pemba i l’illa de les espècies: Zanzíbar o Unguja en swahili. Unes illes que van ser la porta d’entrada i sortida al comerç d’esclaus, espècies i tot tipus de materials i béns de l’Àfrica Oriental.

Durant la descolonització, el desembre de 1963, sota el poder del Sultanat d’Oman, l’arxipèlag de Zanzíbar va aconseguir la independència i va ser reconegut com a membre tant de la Commonwealth com de les Nacions Unides. No obstant, les tensions entre les poblacions àrabs i africanes van desencadenar una violenta revolució el gener de 1964, encapçalada pel líder revolucionari ugandès, John Okello.

Okello, que fins aleshores residia a la illa de Pemba, va rebre el suport i l’entusiasme de la població africana que havia sofert l’opressió durant els anys de poder dels sultans omanites. La rebel·lió no trigaria a arribar a la capital de l’arxipèlag, Stone Town. Nombroses massacres es van produir i gran part de la població àrab i asiàtica, juntament amb el sultà d’Oman, Jamshid, van fugir de l’arxipèlag. El líder rebel era membre del partit Afro-Shirazi, encapçalat pel qui seria el primer president de la proclamada República Popular de Zanzíbar, Sheik Abied Amani Karume. Una república que tindria una curta durada després de la unió de l’arxipèlag amb Tanganika per formar la República de Tanzània fa tot just  avui 49 anys, el 24 d’abril de 1964.

Stone Town, illa de Zanzíbar

Julius Nyerere esdevindria el president de la nova república i Karume en seria el vice-president. Després de les negociacions amb Nyerere, en aquest nou règim, el líder rebel ugandès, Okello, aniria desapareixent de l’escena pública i política i passaria a formar part de la història dels orígens de Tanzània.