Touché!

dijous, 12/05/2016

París (França), agost 2015

 

Acabo d’aterrar a París provinent de casa, Ginebra. Feia molt de temps que esperava aquest moment. Em retrobo amb ells, amb els companys de la LSE[1] on fa quatre dies (o sigui més de tres anys) hi vam estudiar Desenvolupament. “Àngela!”, em crida la Clara des de l’altra banda del canal de Sant Martin, i ja diviso a l’enyorat Adomas que just s’ho ha fet venir bé per poder estar aquí amb nosaltres en la seva escala de tornada des de Birmània. “Aquesta nit serà de les bones”, penso, mentre el somriure se m’escapa.

De pura casualitat (ai, les casualitats…), em trobo l’Steven, el meu company de Swing a les classes del dilluns en aquell centre destartalat de Camden Town, que just està amb una bona colla d’amics. De cop el grup de tres s’ha convertit en un de 20. Tots som amics, com ha de ser i com sempre ha sigut.

I em presenten aquella noia. Com es deia? Ara ja què més dóna. Resulta que la joveneta està estudiant també Desenvolupament i creu que es menjarà el món. Ho pregunta tot! D’il·lusió no n’hi falta, això està clar.

Com que, per què negar-ho?, ja m’agrada parlar de mi, li explico que visc a Londres, que estic a punt de mudar-me a Nairobi, Kenya, perquè per fi, després de dos anys menjant tinta, me’n vaig al terreny a monitoritzar els projectes que l’organització té a Kabul, a l’Afganistan.

A la nena se li il·luminen els ulls amb la meva història. Puc sentir com m’inunda la seva enveja. “Però tu, quina edat tens?”, em deixa anar; pel que no puc negar-li que tot just passo dels 30. Ella en té 26, diu, i malgrat tenir molt clar que la vida que vol tenir és la meva, hi ha una cosa que li ronda pel cap. Va, dispara. En el fons m’ha caigut simpàtica.

“Disculpa’m eh! Però… tu… t’has plantejat què penses fer si un dia decideixes que t’agradaria tenir fills?”. I segueix: “Perdona que sigui tant directe, ja sé que tot just ens acabem de conèixer però, m’agradaria saber… Aquell dia, quan et despertis i vegis que ho tens tot però que, alhora, la teva vida de nòmada potser no t’ha permès tenir el que realment t’agradaria tenir, haurà valgut la pena?”.

Touché. El somriure se’m congela. El punyal ha fet diana.

 

 

[1] London School of Economics, una de les universitats més prestigioses del món.

#VdeVinader

dissabte, 30/04/2016

Aalborg (Dinamarca), 10 d’abril del 2015

 

Aixeques el cap dels apunts, massa hores sense estar al dia. Tornes al món i la notícia se’t clava com un punyal a l’ànima. Et glaça, et despulla, et treu la respiració i et fa petit, i més petit.

No el vas conèixer personalment, o potser sí, ara ja què més dóna. Diu que s’ha mort, i la incredulitat t’envaeix des de la primera cana fins a la punta del més gros dels dits del peu. Has llegit les seves històries, les seves frases cèlebres i potser has vist algunes de les seves entrevistes. Potser, fins i tot, vas tenir la sort de conversar-hi.

Recordes quan el vas conèixer, massa tard. Sempre massa tard. Corries per la facultat pensant-te que eres prou gran per empassar-te el món, quan de cop i volta, la teva vergonya et clavava una bufetada a la cara i et feia aterrar a la Terra d’emergència per baixar-te els fums d’una manera estrepitosa.

Des d’aquell dia, que et sents una mica millor persona, reconeixent humilment que mai podràs arribar ni a la sola de la sabata del més gran.

El més gran que es veu que ja no hi és.

Però que mai no mor. 

 

Foto de Víctor Serri per La Directa

Foto de Víctor Serri per La Directa

RE-FUGI

divendres, 8/04/2016

Europa, abril del 2016

 

“I am a human being. Nothing human can be alien to me”,

Maya Angelou.

 

Avui t’ha tornat a passar. Al despertar-te, sobresaltat, els teus pensaments s’han tornat a inundar amb la maleïda pregunta, la de sempre: “Per què jo? Per què m’ha hagut de tocar a mi viure aquesta vida?”.

I com tantes altres vegades no has obtingut resposta. La seva escalfor, tan seva, tan a prop, contrasta amb la fredor del plàstic que s’ha convertit en la teva llar. Se la veu tan bonica… Malgrat les bosses als ulls de les llàgrimes vessades segueix tenint aquella espurna que et va enamorar des del primer dia.

Ja fa temps que et va tocar marxar de casa. Et va tocar perquè en cap moment va ser decisió teva. Segueix sense ser-ho i cada matí, com avui, et remou les entranyes saber-te testimoni de la vida que no vols. Recordes el teu pare, que ja fa temps que és mort, quan et cantava aquella nana abans d’anar a dormir que espantava tots els fantasmes. Era la única que se sabia. Somrius al reviure els seus ulls glaucs que il·luminaven el somriure que sempre l’acompanyava. “Quina sort que ja no hi sigui”, malpenses.

Saps que les notícies d’arreu han tornat a parlar de tu. I potser no ets tu, però ets tots els que t’acompanyen. I recordes que algun dia vas parlar de llibertat, i fins i tot hi vas creure, en la utopia. Ara ja fa temps que saps que la llibertat no és per tothom, simplement per aquells que se la poden permetre.

I ja en tens prou d’aquest color i l’únic que tens ganes és d’abraçar-la i bramar al cel: “Que tremoli el món sencer, que avui governem nosaltres”.

I t’ho creus per un instant.

I l’instant ja s’ha acabat.

 

Carta a mi amigo cubano

divendres, 29/01/2016

Kasani (Perú), enero de 2016

 

Estimado amigo cubano,

¿Qué bolá? Hace rato quería escribirte. Notaba que te debía cuatro letras desde el día que pisé tu hermosa tierra por primera vez, aquél día que me recibiste con tu enorme sonrisa y la puerta abierta, ¿recuerdas?. Si no lo hice antes es porque tenía miedo de no poder plasmar todo lo que siento cada segundo que te pienso. Y ahora me atrevo no sé muy bien por qué, porque mis miedos siguen sin evadirse.

Te escribo desde Kasani, en Perú, en el punto fronterizo con la vecina Bolivia. Justo ahorita estoy cruzando el paso aduanero. Un airecillo agradable aliña uno de los atardeceres más lindos que he visto en mi vida. El sol está a puntico de dejarse amar por las profundidades del lago Titicaca. ¿Lo estás viendo conmigo?. Es relindo, ¿verdad?. No tengo frío, pero tampoco me sobra la chaqueta. Dejo que la brisa me acaricie la piel y disfruto del cosquilleo.

Ésta de ahora es la cuarta frontera que cruzo en 20 días. Desde que le dije “¡Hasta pronto!” a tu preciosa Habana me he recorrido Brasil, Argentina, Bolivia y ahora me inmerso en los entresijos que me depara el Perú. Tres de las cuatro las crucé por tierra, y, déjame decirte, que fue un puro trámite, incluso para alguien como yo, que no está acostumbrado. “Buenos días, ¿cómo le va?”. “Aquí, seguimos caminando”. “¿Cuántos días va a quedarse?”. Y otro sello en el pasaporte para seguir coleccionando, después de una cola más o menos larga.

Hoy, sin embargo, al estar en esta cola me acordé de ti. Te tuve presente todo el rato y supongo que es por eso que decidí escribirte. Intenté ponerme en tu lugar. Pero no lo conseguí. Y, desgraciadamente, no lo conseguiré jamás.

Te imaginé en Costa Rica, justo intentando hacer lo que hago yo ahora para cruzar la frontera a Nicaragua, para seguir con tu largo viaje hasta tu nueva vida de sueño americano. Vi tu cara, junto con la de los 8.000 compatriotas que te acompañan, al ver la puerta cerrada al tan anhelado y a la vez temido autoexilio.

Ahora miro a mi alrededor y veo los cerdos y las vacas, que no entienden de administraciones, ni fronteras, ni políticas, y que campan a sus anchas cada día de un lado para otro. ¿Viste qué gracioso? Ahora es una hora menos que hace apenas 100 metros. Ellas tampoco se percatan de eso. Las vacas, digo.

Recuerdo a mi amiga cubana, tu alma gemela del preuniversitario, ¿te acuerdas?. El otro día era su cumpleaños. Me decía que le gustaba mucho cumplir años pero que de un tiempo pa’cá que se dio cuenta que no sabía a quien llamar, más todos, como tu, se habían ido para no regresar. No te preocupes, lo pasamos bien, pero se podía oler su nostalgia desde bien entrado el malecón.

Pues ya más nada. Siento no poder entenderte. Siento no ser capaz. Y siento sentirlo y no poderte ayudar. Te deseo lo mejor, estimado amigo cubano. Yo seguiré amándote a ti y a tu tierra, tan llena de amarguras y contradicciones, y de sonrisas y puertas abiertas.

Nos vemos algún día, en alguna parte de esta pinga de mundo que te tiene a ti, y me tiene a mi, y a nuestra incapacidad de más nunca poder entendernos.

Buena suerte, amigo.

 

Mar.

 

Fa molt temps que no sé res de tu

dimecres, 25/11/2015

Aalborg (Dinamarca), abril del 2015

 

Fa molt temps que no sé res de tu. A vegades, per què negar-ho, me’n recordo d’aquells dies en els que ens crèiem invencibles. Ens vam fer nostra la Virreina però anem a Sol que la birra és més barata i podem seure.

Anàvem a concerts on ningú ens acompanyava. Recordo Cesk Freixas quan el que es portava era Mishima. Dues ànimes solitàries que només es tenien l’una a l’altra en un entorn que poc les representava.

Intueixo que algun dia també penses en mi. Potser fins i tot em llegeixes. M’agrada pensar que se t’il·lumina la mirada al saber que la vida em segueix somrient.

Imagino que algun dia ens tornarem a trobar i ens sentirem estranys. M’explicaràs la teva vida, sempre amunt i avall i amb un futur més o menys organitzat. Jo somriuré per dins al adonar-me que no sé què collons esmorzaré demà.

T’explicaré la meva. Riuràs mentre em mires amb aquests ulls color cafè que no paren de dir-me que te’n recordes del que un dia vam ser.

“He de marxar, m’esperen”, deixaràs anar de cop i volta. “No et preocupis, ves tirant, jo m’acabo aquesta i també me’n vaig”.

“Adéu, fins aviat”. “Fins aviat”.

M’abraçaràs amb una mà i desapareixeràs lentament, de bracet del record, cada vegada més difós, d’aquell dia en el que ens crèiem invencibles.

 

 

Désolée

dilluns, 16/11/2015

L’Havana (Cuba), 14 de novembre del 2015

 

Múltiple atemptat a París.

Em quedo en estat de xoc. Truco a la Clara, el meu tot dins la nombrosa colla de francesos de l’Havana. Decidim ràpidament trobar-nos a casa la Cléménce, la única que té una televisió amb satèl·lit que rep alguns canals internacionals. En un país com Cuba, on pràcticament no hi ha connexió a internet, mantenir-se informat en moments com aquests és tota una odissea.

A casa la Cle ja en són uns quants que m’esperen. L’abraçada sincera només evidencia el sentiment generalitzat d’incompetència de trobar-se a milers de quilòmetres (que ara semblen milions) d’aquell petó, aquell somriure i aquella carícia tímida que diu “estic bé” que ara tant necessiten.

Aconseguim sintonitzar TV5Monde i a estones la BBC. “Vigila, no caminis que perdem la senyal!”. Obrim una ampolla de vi francès, contraban d’algun dels últims viatges al vell continent, i la compartim en silenci. A ningú li queda saldo al celular, és caríssim trucar a Europa.

desolee

La Clara pensa en el seu germà, que just tenia un sopar al districte desè, al costat del restaurant on hi ha hagut un dels atemptats, però que ha anul·lat a última hora. La Cle ha tardat ben bé una hora a poder contactar amb la seva millor amiga que estava a Bastille però sembla que està bé.

L’Olivier se’n recorda dels seus amics musulmans, que després de l’atemptat de Charlie Hebdo li deien que no podien sortir de casa si no era amb una samarreta estampada amb ‘Je suis Charlie’. “Putain! Ara són ells els que més ho patiran”, se li escapa. I l’Alice, que porta tota l’estona sense dir res, evidencia aquell sentiment generalitzat de culpabilitat d’estar aquí i ara: “Je suis désolée“.

De cop parla un testimoni a la tele. Explica entre sanglots que estava al concert de rock de la sala Bataclan amb la seva mare quan tot s’ha esberlat. Callem, l’experiència ens ha calat i les llàgrimes ja regalimen per les nostres galtes. El Simone trenca el gel: “Però… qui va a un concert de metal amb la seva mare?” I una rialla unànime endolceix l’amargor del nostre plor silenciós.

S’ha acabat el vi, comencem amb el rom, que tampoc aconsegueix amainar la nostra angoixa. Admiro la serenitat dels meus amics, jo m’imagino que en la seva situació ja m’hauria llançat al malecón per arribar a casa ni que fos nedant. La meitat del meu cor està a Beirut, amb tota la seva gent que sempre té a punt una abraçada com a regal de benvinguda.

Han passat quatre hores, sembla que la informació no s’actualitza. Decidim sortir, necessitem prendre l’aire i no se’ns acut res millor que anar a la Unión Árabe de Cuba.

Ballem, ballem, ballem hores descalços. Estem exhausts, hem suat tota la por i tota la pena. No podem articular paraula, però ens mirem intensament i els nostres ulls envidriats clamen al cel: Demà serà un altre dia en el que seguirem lluitant per un món sense fronteres.

Un món nostre on, per sempre més, fer-hi l’amor i no la guerra.

desolee2

Unión Árabe de Cuba, divendres passat 

Turisme

dimecres, 11/11/2015

L’Havana (Cuba), octubre 2015

 

És diumenge. Porto un parell de setmanes a la meva nova vida, a Cuba. Ja estic ben instal·lada. Surto de casa, avui no hi ha aigua i la llum acaba de marxar. Tinc mal de panxa. És un malestar així estrany, però no em molesta. Porto la càmera, em disposo a fer turisme. En els primers dies al país caribeny ja he anat a cinc concerts diferents[1] però encara no he vist la Plaça de la Revolució.

La meva idea és inspeccionar el meu nou barri, Centro Habana, i alhora trobar el carrer de la rumba[2], allà on els diumenges hi fan aquella parafernàlia espiritual. Ja he oblidat el nom de la religió[3], m’odio quan m’oblido de les coses. Plou poc, però plou.

De cop comença el diluvi, un dels forts. M’aixoplugo en un portal petit, evidentment no tinc paraigües i no hi ha res més que pugui fer. Un gosset se m’acosta i em demana companyia amb la mirada. Jo li somric i ens quedem ridículment els dos, sols, un al costat de l’altre. M’acaricia amb les orelles.

Els ulls xafarders dels veïns m’analitzen, es pregunten què hi faig allà plantada amb una càmera i un gos com a acompanyants. Els somric. Malgrat el mal de panxa, el fred, el diluvi, i l’espera interminable, estic bé.

Al cap de ben ve mitja hora el diluvi ha minvat. Jo i el meu malestar tornem a casa. No he trobat res del que buscava. La llum no ha tornat i l’aigua tampoc. Miro per la finestra i se m’escapa una rialla al adonar-me que, què collons!, sóc a l’Havana i he vingut per quedar-m’hi.

 

 

 

[1] Del 25/09 al 18/10 l’Havana acollia el festival ‘Les Voix Humaines’ en reclamo de la paz mundial y al cuidado del planeta, on músics de tot el món van fer escala a l’illa. Jo personalment vaig assistir a ‘Las Voces de los Griots’, música mescla entre Senegal i Mèxic, Badi Assad, del Brasil, el gran Chucho Valdés, la orquestra cubana Interactivo i la icona cubana Silvio Rodríguez, en la seva gira ‘Por los barrios’. Cada concert o era gratuït o costava 10CUP, equivalent a uns 0,40€.

[2] Em refereixo a El callejón de Hamel, un dels focus principals de la cultura afrocubana que hi ha a l’Habana. La seva història es remonta a l’inici dels 90, quan Salvador González Escalona, escultor i muralista cubà va començar a pintar les façanes de les cases amb la intenció de plasmar i difondre els origens africans de la identitat cubana. En la actualitat és un carreró bastant turístic on s’hi organitzen activitats per tots els públics. Els diumenges al migdia hi fan concerts amb un rerefons espiritual i religiós.

[3]  Em refereixo a la religió Yoruba, també coneguda com a ‘Santería’, molt arrelada a Cuba i a altres països llatinoamericans com el Brasil, l’Argentina o l’Uruguai. Té arrels africanes, i es basa en l’adaptació que van fer els esclaus de la seva religió, ja que durant el colonialisme tenien prohibit practicar-la. El que va fer és ocultar-la a través dels noms dels Sants cristians, pensant en la similitud que hi havia entre ells i alguns déus del Panteó Yoruba. Es basa en diferents rituals espirituals i l’adoració als seus sants mitjançant diverses ofrenes.

Vida ambulant com a modus operandi

dimecres, 4/11/2015

Sant Esteve de Palautordera, un dia qualsevol.

 

Avui torna a ser aquell dia. Miro per la finestra, el sol il·lumina les muntanyes que m’han vist créixer. Els giro l’esquena i veig el que m’espera: una maleta massa petita per omplir-la de tot allò taaant necessari i que després mai faré servir, i per oblidar-me de tota la resta que acabaré trobant a faltar.

Odio aquest moment.

I sembla mentida, però, saps què? No m’hi acostumo. I mira que l’he anat repetint unes quantes vegades al llarg dels meus 26 anys de vida… Ens odiem mútuament i és una batalla que sempre perdo, però de la que no em puc desprendre.

M’enfado molt, trec foc pels ulls. Però de cop, sense pretendre-ho, el somriure m’envaeix, se m’escapa. Els canvis d’humor en qüestió de mil·lèsimes de segon són la tònica del dia. Va creixent, creixent, creixent… em ressegueix la pell, em posa els pèls de punta, se’m transforma en pessigolles a la panxa i em dispara una rialla forta, molt forta. Sembla que fins i tot ressona.

De sobte t’apropes i rius amb mi tot i no poder entendre’m. Igual que infinites vegades, tornes a a pensar: “I aquesta, d’on ha sortit?”. En la teva cristal·lina mirada hi puc llegir un punt de por, d’enveja i la inevitable enyorança que ja comença. Perdona’m.

Poca gent m’entén. No poden, no en saben, o simplement no els interessa. I, sincerament, a mi tampoc. Aquest és el meu moment, únic i intransferible. És el meu punt i principi cap una altra nova vida. En poques hores, potser dies, torno a començar. Lluny d’allò que un dia vaig dir casa, lluny d’aquells que sempre porto tant a prop.

I de la mà de la preciosa ignorància que em recorda que tot està per fer i tot és possible.

En aquest moment m’és absolutament igual quina sigui la destinació que m’acollirà d’aquí unes hores. Ja pot ser la inacabable Índia, el Senegal musical, la somiada Cuba, Dinamarca com a casa d’acollida, l’intransigent Berlín o l’etern amant, Beirut. O, fins i tot, la tant sempre anhelada Costa Brava. La llista és interminable, però el que sí és cert és que aquest pessigolleig de la ignorància, que m’ajuda a aprendre i a desaprendre a parts iguals, sempre m’acompanya. I des d’avui he decidit compartir-la, des d’aquí, amb tu.

I és que saps què? Un dia em van dir que els somnis es fan a mà i sense permís.

I saps què més? Que m’ho vaig creure.