Vida ambulant com a modus operandi

Sant Esteve de Palautordera, un dia qualsevol.

 

Avui torna a ser aquell dia. Miro per la finestra, el sol il·lumina les muntanyes que m’han vist créixer. Els giro l’esquena i veig el que m’espera: una maleta massa petita per omplir-la de tot allò taaant necessari i que després mai faré servir, i per oblidar-me de tota la resta que acabaré trobant a faltar.

Odio aquest moment.

I sembla mentida, però, saps què? No m’hi acostumo. I mira que l’he anat repetint unes quantes vegades al llarg dels meus 26 anys de vida… Ens odiem mútuament i és una batalla que sempre perdo, però de la que no em puc desprendre.

M’enfado molt, trec foc pels ulls. Però de cop, sense pretendre-ho, el somriure m’envaeix, se m’escapa. Els canvis d’humor en qüestió de mil·lèsimes de segon són la tònica del dia. Va creixent, creixent, creixent… em ressegueix la pell, em posa els pèls de punta, se’m transforma en pessigolles a la panxa i em dispara una rialla forta, molt forta. Sembla que fins i tot ressona.

De sobte t’apropes i rius amb mi tot i no poder entendre’m. Igual que infinites vegades, tornes a a pensar: “I aquesta, d’on ha sortit?”. En la teva cristal·lina mirada hi puc llegir un punt de por, d’enveja i la inevitable enyorança que ja comença. Perdona’m.

Poca gent m’entén. No poden, no en saben, o simplement no els interessa. I, sincerament, a mi tampoc. Aquest és el meu moment, únic i intransferible. És el meu punt i principi cap una altra nova vida. En poques hores, potser dies, torno a començar. Lluny d’allò que un dia vaig dir casa, lluny d’aquells que sempre porto tant a prop.

I de la mà de la preciosa ignorància que em recorda que tot està per fer i tot és possible.

En aquest moment m’és absolutament igual quina sigui la destinació que m’acollirà d’aquí unes hores. Ja pot ser la inacabable Índia, el Senegal musical, la somiada Cuba, Dinamarca com a casa d’acollida, l’intransigent Berlín o l’etern amant, Beirut. O, fins i tot, la tant sempre anhelada Costa Brava. La llista és interminable, però el que sí és cert és que aquest pessigolleig de la ignorància, que m’ajuda a aprendre i a desaprendre a parts iguals, sempre m’acompanya. I des d’avui he decidit compartir-la, des d’aquí, amb tu.

I és que saps què? Un dia em van dir que els somnis es fan a mà i sense permís.

I saps què més? Que m’ho vaig creure.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús