Désolée

L’Havana (Cuba), 14 de novembre del 2015

 

Múltiple atemptat a París.

Em quedo en estat de xoc. Truco a la Clara, el meu tot dins la nombrosa colla de francesos de l’Havana. Decidim ràpidament trobar-nos a casa la Cléménce, la única que té una televisió amb satèl·lit que rep alguns canals internacionals. En un país com Cuba, on pràcticament no hi ha connexió a internet, mantenir-se informat en moments com aquests és tota una odissea.

A casa la Cle ja en són uns quants que m’esperen. L’abraçada sincera només evidencia el sentiment generalitzat d’incompetència de trobar-se a milers de quilòmetres (que ara semblen milions) d’aquell petó, aquell somriure i aquella carícia tímida que diu “estic bé” que ara tant necessiten.

Aconseguim sintonitzar TV5Monde i a estones la BBC. “Vigila, no caminis que perdem la senyal!”. Obrim una ampolla de vi francès, contraban d’algun dels últims viatges al vell continent, i la compartim en silenci. A ningú li queda saldo al celular, és caríssim trucar a Europa.

desolee

La Clara pensa en el seu germà, que just tenia un sopar al districte desè, al costat del restaurant on hi ha hagut un dels atemptats, però que ha anul·lat a última hora. La Cle ha tardat ben bé una hora a poder contactar amb la seva millor amiga que estava a Bastille però sembla que està bé.

L’Olivier se’n recorda dels seus amics musulmans, que després de l’atemptat de Charlie Hebdo li deien que no podien sortir de casa si no era amb una samarreta estampada amb ‘Je suis Charlie’. “Putain! Ara són ells els que més ho patiran”, se li escapa. I l’Alice, que porta tota l’estona sense dir res, evidencia aquell sentiment generalitzat de culpabilitat d’estar aquí i ara: “Je suis désolée“.

De cop parla un testimoni a la tele. Explica entre sanglots que estava al concert de rock de la sala Bataclan amb la seva mare quan tot s’ha esberlat. Callem, l’experiència ens ha calat i les llàgrimes ja regalimen per les nostres galtes. El Simone trenca el gel: “Però… qui va a un concert de metal amb la seva mare?” I una rialla unànime endolceix l’amargor del nostre plor silenciós.

S’ha acabat el vi, comencem amb el rom, que tampoc aconsegueix amainar la nostra angoixa. Admiro la serenitat dels meus amics, jo m’imagino que en la seva situació ja m’hauria llançat al malecón per arribar a casa ni que fos nedant. La meitat del meu cor està a Beirut, amb tota la seva gent que sempre té a punt una abraçada com a regal de benvinguda.

Han passat quatre hores, sembla que la informació no s’actualitza. Decidim sortir, necessitem prendre l’aire i no se’ns acut res millor que anar a la Unión Árabe de Cuba.

Ballem, ballem, ballem hores descalços. Estem exhausts, hem suat tota la por i tota la pena. No podem articular paraula, però ens mirem intensament i els nostres ulls envidriats clamen al cel: Demà serà un altre dia en el que seguirem lluitant per un món sense fronteres.

Un món nostre on, per sempre més, fer-hi l’amor i no la guerra.

desolee2

Unión Árabe de Cuba, divendres passat 

2 comentaris

  • Ona

    19/11/2015 23:10

    Je suis aussi desolée i a l’hora admirada i agraida. Escrius amb una delicadesa que fa posar la pell de gallina. Per uns moments m’he sentit amb els peus bruts, suada emocionada, cansada, i molt orgullosa d’estar tant a prop del teu cor. Gràcies.

  • Meritxell Costa

    25/11/2015 22:21

    Moltes gràcies per aquest escrit. Comparteixo l’opinió de l’Ona. Jo també m’he vist ballant descalç a l’Habana.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús