Fa molt temps que no sé res de tu

Aalborg (Dinamarca), abril del 2015

 

Fa molt temps que no sé res de tu. A vegades, per què negar-ho, me’n recordo d’aquells dies en els que ens crèiem invencibles. Ens vam fer nostra la Virreina però anem a Sol que la birra és més barata i podem seure.

Anàvem a concerts on ningú ens acompanyava. Recordo Cesk Freixas quan el que es portava era Mishima. Dues ànimes solitàries que només es tenien l’una a l’altra en un entorn que poc les representava.

Intueixo que algun dia també penses en mi. Potser fins i tot em llegeixes. M’agrada pensar que se t’il·lumina la mirada al saber que la vida em segueix somrient.

Imagino que algun dia ens tornarem a trobar i ens sentirem estranys. M’explicaràs la teva vida, sempre amunt i avall i amb un futur més o menys organitzat. Jo somriuré per dins al adonar-me que no sé què collons esmorzaré demà.

T’explicaré la meva. Riuràs mentre em mires amb aquests ulls color cafè que no paren de dir-me que te’n recordes del que un dia vam ser.

“He de marxar, m’esperen”, deixaràs anar de cop i volta. “No et preocupis, ves tirant, jo m’acabo aquesta i també me’n vaig”.

“Adéu, fins aviat”. “Fins aviat”.

M’abraçaràs amb una mà i desapareixeràs lentament, de bracet del record, cada vegada més difós, d’aquell dia en el que ens crèiem invencibles.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús