Touché!

París (França), agost 2015

 

Acabo d’aterrar a París provinent de casa, Ginebra. Feia molt de temps que esperava aquest moment. Em retrobo amb ells, amb els companys de la LSE[1] on fa quatre dies (o sigui més de tres anys) hi vam estudiar Desenvolupament. “Àngela!”, em crida la Clara des de l’altra banda del canal de Sant Martin, i ja diviso a l’enyorat Adomas que just s’ho ha fet venir bé per poder estar aquí amb nosaltres en la seva escala de tornada des de Birmània. “Aquesta nit serà de les bones”, penso, mentre el somriure se m’escapa.

De pura casualitat (ai, les casualitats…), em trobo l’Steven, el meu company de Swing a les classes del dilluns en aquell centre destartalat de Camden Town, que just està amb una bona colla d’amics. De cop el grup de tres s’ha convertit en un de 20. Tots som amics, com ha de ser i com sempre ha sigut.

I em presenten aquella noia. Com es deia? Ara ja què més dóna. Resulta que la joveneta està estudiant també Desenvolupament i creu que es menjarà el món. Ho pregunta tot! D’il·lusió no n’hi falta, això està clar.

Com que, per què negar-ho?, ja m’agrada parlar de mi, li explico que visc a Londres, que estic a punt de mudar-me a Nairobi, Kenya, perquè per fi, després de dos anys menjant tinta, me’n vaig al terreny a monitoritzar els projectes que l’organització té a Kabul, a l’Afganistan.

A la nena se li il·luminen els ulls amb la meva història. Puc sentir com m’inunda la seva enveja. “Però tu, quina edat tens?”, em deixa anar; pel que no puc negar-li que tot just passo dels 30. Ella en té 26, diu, i malgrat tenir molt clar que la vida que vol tenir és la meva, hi ha una cosa que li ronda pel cap. Va, dispara. En el fons m’ha caigut simpàtica.

“Disculpa’m eh! Però… tu… t’has plantejat què penses fer si un dia decideixes que t’agradaria tenir fills?”. I segueix: “Perdona que sigui tant directe, ja sé que tot just ens acabem de conèixer però, m’agradaria saber… Aquell dia, quan et despertis i vegis que ho tens tot però que, alhora, la teva vida de nòmada potser no t’ha permès tenir el que realment t’agradaria tenir, haurà valgut la pena?”.

Touché. El somriure se’m congela. El punyal ha fet diana.

 

 

[1] London School of Economics, una de les universitats més prestigioses del món.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús